“Ser actriu significa aprendre a gestionar molt bé la teva vida”

És una de les actrius andorranes que prometen en el món del teatre i la televisió. Amb només vint-i-sis anys ha participat en diversos projectes arreu de Catalunya i també ha comptat amb aparicions televisives, com a La Riera o Com si fos ahir, de TV3. Assegura que li agrada tornar a casa per mostrar els aprenentatges adquirits.

A la funció d’avui, què hi podrem veure?

Una obra molt coral en el sentit que no es pot entendre sense alguns dels personatges. Tots som necessaris perquè funcioni. Tracta de la metàfora una mica del nostre sistema de vida actual, en el qual tens les persones fràgils, que no són productives per a la societat, i les persones caníbals, que són les que alimenten el nostre sistema.

A part, ahir va dur a terme una xerrada, ‘L’ofici d’actriu’. Per què? Què vol expressar?

Vull explicar la meva experiència personal i que cadascú extregui les pròpies conclusions, no vull ser una espècie de guru que guia les persones.

És una professió complicada, la de voler ser actriu?

Molt. Has d’aprendre a gestionar moltes coses, ja que hi ha moments que t’entren molts projectes, molta feina i diners, i de cop i volta estàs sis mesos que ningú et truca, fas processos de càstings i et diuen que no, i tu no ho entens, ja que penses que no ho estàs fent malament. És una professió en què has d’aprendre a gestionar-te en tots els àmbits professionals i personals.

Quan va decidir que es volia dedicar al teatre?

Quan era molt petita com a activitat extraescolar la meva mare va ser la que em va obligar a apuntar-me a teatre. Llavors no em plantejava dedicar-m’hi i feia el típic d’imitar actors davant d’un mirall, per exemple. Quan vaig tenir quinze anys aproximadament vaig saber que existia l’Institut del Teatre a Barcelona i que podia ser alguna cosa més que una activitat extraescolar que havia fet tant temps.

Quina va ser la primera funció de manera professional?

La primera va ser La pista, basada en la pel·lícula Danzad, danzad, malditos, i va ser amb la companyia Menú Teatre, que va sortir d’uns quants alumnes de l’Institut del Teatre. Ens van donar la beca Despertlab de la sala Atrium de Barcelona i ens va produir el Teatre Gaudí. Vam estar quasi dos mesos en cartellera i vam fer gira per Catalunya.

Malgrat ser tan jove, quina és l’etapa més difícil que de moment ha viscut?

La pista va ser molt difícil perquè era un projecte que es va professionalitzar, com deia, va sortir de les aules de l’Institut del Teatre. I com que no va ser una companyia qui em va agafar o un projecte amb procés de càsting, ho vam haver de fer tot nos­altres i superar moltes coses en l’àmbit de producció, burocràcia, contractes, etc. A més, érem molt joves, jo tenia vint anys.

I l’etapa més bonica?

De moment la que estic vivint ara. Aquest any passat he tingut la sort d’enllaçar tres projectes i, tot i que he hagut d’estar viatjant Madrid-Barcelona-Andorra, ha estat molt intens però al mateix temps ha estat molt bonic.

També ha tingut experiències televisives, a TV3 i a TVE. Com les valora? Li agrada la televisió o el cinema o prefereix el teatre?

Són formats diferents i m’agraden el dos. Es complementen en el sentit que el teatre és més el directe i no hi ha segones oportunitats, a més que els espais són molt grans i els detalls no es veuen i, en canvi, davant de càmeres es capta tot i tens la repetició. Per tant, el que no té un ho té l’altre. També he estat treballant per a Diagonal TV per a Atresplayer. M’ho he passat molt bé i ha estat un descobriment que no vull deixar de fer, però tampoc vull deixar de fer teatre.

El fet de tornar a Andorra, que no és la primera vegada, com el valora?

A mi m’encanta perquè cada vegada que torno ho faig amb projectes diferents, i això vol dir que jo també em trobo en diferents etapes de la vida professional. Amb aquests canvis puc mostrar al públic de casa tot el meu aprenentatge i diferents vessants artístics.