“Amb els haikus m'he carregat completament el meu estil clàssic”

Un dels noms més reconeguts en el món de la pintura andor­rana i amb centenars de treballs a la butxaca ha decidit atrevir-se amb un estil nou per a ell, l’art abstracte, als noranta anys de vida, i assegura que vol continuar experimentant sense abandonar mai el seu estil encarat a la tècnica noucentista.

Recentment s’ha publicat el llibre ‘Al sol que bat la penya’, de Manel Gibert, que ha comptat amb les seves il·lustracions. Com és?

No va ser una cosa premeditada. Això data de fa uns vuit o nou anys, que el Manel Gibert em va donar uns haikus per llegir i em van impressionar, i sense dir-li res a ell em vaig posar a fer unes proves de les impressions que m’havia donat la lectura. Li vaig ensenyar però van estar dormint tots aquests anys.

Abans va il·lustrar el primer volum, ‘A l’ombra del solstici’.

Exacte. Gibert, primer, va parlar de l'hivern i la tardor i li vaig fer il·lustracions pintant amb taques segons la fotografia mental que m’havia fet. Com que va quedar molt bé el primer llibre Gibert va anar per al segon i amb aquests s’hi va estar uns dos anys, ja que fer haikus de les sensacions que et provoca una condició meteorològica és molt complicat. Sembla que no tingui importància i no és així.

Les seves il·lustracions també les pot considerar haikus?

Quan vam recuperar aquests dibuixos de fa nou anys, que estan fets amb aquarel·les amb aigua, i se’m va proposar fer aquest segon llibre, se’m feia molt carregós tornar a pensar en unes imatges partint de res, i la seva dona, que és la Loli Rodríguez, l’altra il·lustradora, per amor va fer com jo però inventant un grafisme amb un tipus de tipografia oriental però que no n’és, i això em va impressionar i jo soc incapaç de fer-ho.

I com definiria la seva pintura fins a dia d’avui?

No té nom perquè els meus orígens es basen en l’estil noucentista, que recupera els clàssics però modernitzant-los. Aquest estil és el que vaig aprendre i quan estàs acostumat a treballar d’una manera figurativa saltar-t’ho és molt difícil. Amb aquests haikus m’he carregat el meu estil clàssic i és molt més complicat perquè vaig haver d’agafar quelcom de referència. En canvi, quan faig la meva pintura ni miro llibres, ni tampoc fotografies. Miro de retratar la meva imaginació.

Li ha resultat difícil, així, poder canviar d’estil?

És difícil quan vols fer-ho sense estar enlluernat o que la màgia de la natura no t’hagi arribat a tocat el cor. He de dir que els primers haikus els vaig fer una mica jugant i va ser més fàcil. Quan ho vols fer expressament és quan es complica.

I quines tècniques ha volgut utilitzar per fer aquestes il·lustracions?

Pigment a l’aigua, indiferentment d’aquarel·la, tints, etcètera. El que no he fet servir és la pintura a l’oli, no m’agrada treballar amb aquesta tècnica.

Ara que ha experimentat aquest canvi de pintura clàssica a una de més abstracta, creu que es mantindrà en aquest estil o vol tornar al seu?

No m’ho plantejo. Torno a la meva obra de sempre. El que passa és que si t’encomanen una feina i l’has de cobrar t’has d’adaptar a l’interessat. Prefereixo fer el que em dona la gana. He de dir que amb el haiku he pogut experimentar i no m’ha desagradat.

A part, vol continuar experimentant noves tècniques?

Ara mateix m’estic centrant en l’art popular del país, les petites escultures que feien els pastors. El gust va canviant però l’art abstracte ja s’ha superat.

Perquè parlant de la seva obra en general, què creu que ha fet durant aquests anys per poder tenir reconeixement?

Amb tota la humilitat i, per què no dir-ho, precarietat, crec que la meva obra es reconeixerà més d’aquí a uns anys que ara. La gent m’aprecia però crec que se’m considera més una persona folklòrica. Si hagués de guanyar-me la vida així no podria. De totes maneres, potser és lleig dir-ho, però estic content del que he fet fins ara.