“He tardat a homenatjar Dietrich perquè volia entendre la seva vida”

És una de les actrius que han destacat a la carrera professional per interpretar nombrosos papers en musicals, com ara Cabaret, en la producció francesa, per la qual va guanyar el Premi Molière a la millor actriu revelació, o Chicago, a Londres i Nova York, amb què va rebre el Premi Laurence Olivier en la categoria de millor actriu de musical.

En què està basat l’espectacle que podrem veure demà a l’Auditori Nacional?

L’espectacle està basat en una trucada telefònica amb Marlene Dietrich de l’any 1987. Ella tenia 87 anys i jo 24. Justament tenia l’actuació de Cabaret i els diaris m’anomenaven la nova Marlene. En aquell moment em vaig intimidar i li vaig escriure una carta a Dietrich. Posteriorment vam mantenir una trucada en què vam parlar de la seva vida, la pressió que tenia i moltes altres coses. També del rebuig que va patir Marlene a Alemanya després de la Segona Guerra Mundial, quan ella va ser soldat pels americans.

I d’aquí n’extreu l’argument per a aquest concert.

Exacte. Com deia, parlem de molts temes, com ara la solitud, perquè ella en aquell moment no podia sortir de casa i se sentia reclosa. A més, no té una bona relació amb la seva filla. De totes maneres, també hi ha moments bonics, com quan parla de l’alliberament amb Gorbatxov o del seu interès sobre la política mundial.

Per què decideix fer ara aquest homenatge trenta anys més tard d’aquella conversa i no abans?

Perquè m’ha costat molts anys poder consagrar un espectacle sobre ella, entenent el que em volia dir en aquella conversa. També he necessitat temps per entendre el seu coratge, la seva tristesa, entre altres. Havia de comprendre exactament els secrets que tenia.

Vostè com se sent més còmoda pel que fa al repertori, amb un estil més aviat teatral o amb un de més encarat als musicals?

La veritat és que amb els dos. Estic molt còmoda quan faig representacions on la música pren protagonisme, però també he de dir que em complau el teatre. Aquesta seria la meva experiència humana, tot i que entenc que hi ha qui prefereix un o l’altre.

Com escull el repertori? Com decideix fer un o l’altre?

A mesura que vaig fent col·laboracions, són aquestes les que m’inspiren a fer alguna cosa nova i de continuar experimentant i continuar amb l’aventura. Estic molt contenta que després de 35 anys de treball continu encara hi hagi professionals contents. Espero que això segueixi així, que vulguin continuar compartint amb mi un viatge així.

De fet, ha treballat amb artistes com Pina Bausch o Maurice Bejart. Com és treballar amb grans coreògrafs i ballarins com van ser ells?

La veritat és que van ser dues grans col·laboracions. En el cas de Pina Bausch, a part de ballarina, era una artista diferent i trencadora en la dansa contemporània. Realment va ser un plaer poder comptar amb ella per treballar la coreografia.

Tornant amb el que deia de la Segona Guerra Mundial. Una vegada vostè va dir que no volia que els seus fills visquessin a Alemanya, ja que encara s’hi podien trobar assassins. Continua pensant el mateix?

No. I li diré el perquè. Alemanya ha canviat molt en els darrers temps. Considero que és un país molt transparent, on no hi ha cor­rupció. A més, crec que hi ha un sistema social molt bo, que té interès per ajudar la gent, amb una qualitat molt bona. L’assistència social ha millorat molt i funciona molt bé. Francament, li diré que des que visc a Amèrica trobo molt a faltar Alemanya i Europa en general. M’agradaria poder tornar i viure-hi.

Hi ha hagut un ‘boom’ populista i també xenòfob. Què en pensa d’aquesta situació?

Hi ha un gran moviment que és de dretes i també hi ha molta demagògia que evoca la gent a la violència. Em sorprèn més com els nacionalistes fan ús de la paraules als discursos. És terrible. Hi ha una gran falta d’educació, empatia i de comprendre’s els uns als altres.