“Realment és com si no hagués tingut temporada”

Mireia Gutiérrez ha hagut de donar per finalitzada la temporada un mes abans del previst després d’encadenar dues lesions, una a la mà i una altra a la boca, que li han impedit competir entre el gener i el febrer. L’únic que té al cap ara és recuperar-se bé per tornar més forta el curs vinent.

Què és el que té exactament?

Quan estava intentant tornar de la lesió al canell, vaig caure. Se’m va ficar un piquet a la boca i em va trencar les dents de davant, em vaig fer una fractura al paladar i diverses lesions a la boca. Llavors vaig aturar-me perquè d’entrada era un mes de baixa, entre 20 i 30 dies, perquè la fractura es consolidés. M’han posat les dents provisionals de davant, un trosset d’una i l’altra ja l’he perduda, i en aquesta m’han de fer un tractament a Barcelona, que em matin el nervi i després veurem com evoluciona.

Va ser en un entrenament?

Sí. Em van operar a principis de gener de la mà. El període de recuperació era de 6 a 8 setmanes, i jo a les quatre vaig començar a esquiar. Abans de la Copa del Món de Kranjska Gora vam decidir fer un parell de curses FIS per veure com estàvem en situació de cursa i un dia vaig caure entrenant-me, em vaig enforquillar i em vaig picar de ple a la boca. Al final el millor era aturar-se i mirar primer per la salut, recuperar-me bé i després tornar a esquiar.

Molta mala sort, oi?

Sí, la veritat és que les he encadenat totes.

A més són lesions menors, no és com fer-se mal al genoll, però li ha agafat en ple curs.

Sí, però quan et lesiones un genoll ja saps que si són 6 mesos, s’han d’oblidar de tu, però quan és la mà no saps com reaccionaràs, ni si aniràs de pressa o no, i vas a contrarellotge tot el dia. Aquesta sensació també és horrible. Jo crec que passa per alguna raó. Era un cúmul de coses i penso que el millor era aturar-se, recuperar-me bé i curar-me la boca.

Acaba abans d’hora.

Hem demanat l’estatus de lesió a la FIS. Quan estigui acceptat, estaré protegida a nivell de punts i de rànquing. Al final només quedava una Copa del Món. Potser hi hauria pogut arribar, però sense tocar la neu durant dos mesos i mig, tret d’alguns dies al febrer. No és que no tingui sentit, és que la Copa del Món no és com anar a fer una carrereta de diumenge. O estàs en forma i preparat físicament i mentalment, o no cal anar-hi. A la Copa del Món hi ha les millors i s’ha de ser competitiu i jo ara mateix amb tot el que he tingut no ho estava, ni físicament ni a nivell de cap, ja que també estava una mica tocada perquè són diverses coses. El que em va passar a la boca va ser la gota que va fer vessar el vas.

No ha estat la temporada que esperava.

És que no he tingut temporada, per tant no és que hagi estat la que esperava o no. És el que hi ha, jo sé que hi ha un risc, porto molts anys i no m’he fet lesions greus. He tingut diverses coses, però he estat bastant bé, només han estat petites merdes que has de passar per quiròfan i un temps de recuperació. Realment aquesta temporada és com si no hagués fet res.

Què és el que ve ara?

Només penso a recuperar la boca i el canell. No he deixat d’entrenar-me, ho segueixo fent però en lloc de pensar en les competicions, ho estic fent en l’estiu. I estudiant a la universitat, que també toca. Jo penso que tornaré a esquiar aviat i aprofitaré el final de la temporada a Andorra.

En aquests moments difícils, què és el que l’ajuda a seguir motivada?

Diverses persones que tinc al costat, que són les que veig cada dia, al final. El meu físio i esquiman (Pol) i el meu staff tècnic m’han ajudat perquè estan amb mi tot l’any. També la meva parella, el meu germà, que és una de les persones més importants per a mi, les amigues i tota la gent que sap el que he fet durant aquests anys. I jo també he lluitat.