Míriam Iscla
“He anat sense visió per la Rambla per entendre el personatge”
L'artista catalana presenta aquest dijous al Teatre Comunal d'Andorra la Vella l'espectacle ‘Abans que es faci fosc’, on l’espai sonor i visual tenen un paper important
Una de les actrius que es van donar a conèixer per la mítica sèrie de TV3 Jet Lag. Ha demostrat versatilitat al teatre amb la interpretació de molts personatges diferents i assegura que vol continuar explicant històries com fins ara.
L’hem vist interpretant molts personatges amb aptituds totalment diferents. Amb quin es queda i per què?
Jo vaig començar amb T de Teatre, on vaig estar 17 anys, tenint una gran escola pel que fa a la comèdia. És un gènere difícil, penso que a vegades és més difícil fer riure que fer plorar. Des que vaig deixar la companyia el 2008, he tingut la sort de poder treballar en altres gèneres i he tocat moltes tecles. No m’agrada una cosa més que l’altra sinó que, evidentment, quan fa molt temps que fas comèdia, tens ganes de fer un drama i viceversa.
Creu que la gent encara la té encasellada com a còmica per la sèrie de TV3 Jet Lag?
Hi ha gent que potser és més televisiva i els ha quedat o em van conèixer per la sèrie, que també és una sort perquè amb una nit de televisió et veu més gent que amb vint anys de teatre. Qui hagi vist la Míriam còmica, doncs pot descobrir una altra Míriam perquè al cap i a la fi la meva feina és tocar diferents tecles i fer que a la gent li arribi la història.
De tots els personatges que ha interpretat, quin seria el que li ha costat més i quin menys?
No és tant per la dificultat, ja que cada vegada que agafo un personatge, sigui gran o petit, miro que siguin personatges que no sàpiga fer ja d’entrada perquè abans de començar els assajos estic com a mínim dos mesos fent un treball d’investigació. A mesura que vas llegint l’obra i busques al voltant de l’època en què està escrita, doncs es va fent una feina al voltant dels personatges. I et poden costar més o menys, no ho sé. Tot em costa però és un procés molt plaent i tinc la sensació que treballo molt amb tots, no és que pugui dir que un és més costós que un altre, a vegades és més difícil trobar el to ideal.
Amb l’obra Abans que es faci fosc, que presenta aquesta setmana a Andorra, com l’ha afrontat?
Tracta d’una dona que és astrònoma i que té una filla de sis anys. Descobreix que amb aquesta passió, que és mirar a anys llum de distància, té un problema per una malaltia que és la retinosi pigmentària, que fa que tinguis ceguesa. La banda astronòmica la vaig treballar amb experts i per a la part de la ceguesa em vaig posar en contacte amb gent que tenia aquesta malaltia. Fins i tot he anat amb bastó i tapada de visió per la Rambla per trobar aquesta sensació de pànic i pèrdua per entendre el camí de dol, que comença amb negació fins a l’acceptació, i que és en molts problemes de la vida.
Quin seria el missatge?
És un relat dur i positiu perquè en tot procés de dol al final hi ha l’acceptació. L’objectiu de la funció és ensenyar que si arribem a l’acceptació aprenem a veure la vida des d’un altre punt de vista, amb una altra llum, que segurament es té a l’interior, com amb qualsevol cosa de la vida. Això seria la ductilitat, símbol d’intel·ligència i saviesa. Aquest és el missatge, hem de ser savis en tots els àmbits de la vida.
Com ho veurem a l’escenari?
És un muntatge amb un únic espai i dos elements que són com dos cilindres però que ho són tot. Hi ha un terra que gira i tot està al voltant de l’univers. Hi ha una poètica visual amb un total de vint-i-set escenes que es van intercalant amb moments d’estar a casa, a la cuina o a la feina, entre d’altres. La gent la podrà entendre perquè és un viatge per les estrelles en què destaca l’espai sonor i visual, que acompanya molt bé aquest camí cap a la foscor i la llum interior.
Quin seria el repte més gran que se li pot plantejar?
El repte és seguir explicant històries que tinguin sentit. El món que se m’obre constantment m’interessa. Els personatges de quan tens vint anys per a una dona madura són diferents. La llàstima és que no hi ha grans textos, encara, en què no siguem la dona de, la mare de o la filla de. Trobar personatges femenins que siguin prou interessants per si mateixos costa molt, però estem lluitant per aconseguir-ho.