“Ningú sabia el que ens havia de caure a sobre”

Fa un any que Marcel Prats es va incorporar a l’hospital. Andorrà d’origen, havia desenvolupat la carrera professional a Catalunya i s’havia especialitzat en gestió hospitalària. La Covid-19 ha suposat un repte immens, també en la gestió per evitar el col·lapse dels recursos sanitaris. Prats en fa balanç.

Quins van ser els moments més complexos?

La situació que vam viure va ser la d’una catàstrofe però amb una diferència. Quan les catàstrofes t’arriben és que s’han acabat i tots ens posem a treballar per donar-hi resposta. El que no pots mai gestionar és una catàstrofe continuada. Decideixes obrir llits, contractar professionals, però és que l’endemà els d’urgències se’t posen amb febre, demà passat els intensivistes cauen la meitat malalts. No saps què passarà l’endemà, que és la diferència entre una catàstrofe i una situació en què no pots preveure per on et sortirà el virus demà.

I com es gestiona l’imprevisible?

Del que podíem gestionar què vam fer? Vam fer un full de ruta de dir amb les dades d’Itàlia, de Madrid, de la Xina, quina previsió tenim d’allò que ens passarà? Les dades de qui emmalalteix eren una sorpresa diària. Vam començar a prioritzar quines plantes ingressarien pacients amb Covid, vam veure que necessitàvem incrementar l’UCI normal que tenim de 10 llits a més de 30. Vam veure que necessitàvem recursos i que aquells recursos requerien una recerca, era una situació amb molt col·lapse. Teníem clares diverses coses: volíem combatre el virus i anar davant de la seva expansió, i volíem oferir la millor atenció sanitària que poguéssim i a qualsevol edat.

El gran nombre de professionals contagiats ha estat una de les situacions més complexes?

El problema no és el nombre global, és on es desperta el virus l’endemà al matí. Teníem clar que havíem d’incrementar la capacitat de les UCI, vam aconseguir materials de protecció, respiradors quan resulta que el món en general estava aturat i era tot una lluita, vam tancar diverses plantes d’hospital i una cosa de què estem satisfets, si més no de com ha anat, era com donar atenció a les residències. Sabent que la població més vulnerable són les residències, que tots els que estan sans i són autònoms marxin cap a un hotel i els dependents i positius que es quedin en les residències respectives, però també fem que una residència funcioni com un centre hospitalari residencial amb els recursos suficients, metges, infermers, per funcionar com un hospital adreçat només a gent gran positiva.

Com valora la resposta dels professionals?

No hauria funcionat l’hospital si no haguessin passat diverses coses: una resposta totalment incondicional de tots els professionals que hi ha aquí dins. Un dels moments més durs ha estat dir-li a un professional que ha de marxar perquè o ha sortit positiu o és un contacte i veure com el professional no vol marxar. Una altra és com ha anat tot el tema social, de tancament d’establiments, fronterers, tothom amb la mascareta... el comportament social ha estat excepcional. Perquè si això no s’hagués fet així, no ens n’hauríem sortit.

Quan comencen a percebre que la situació millora?

Ara saps que aquella corba que pujava va començar a baixar però, quan estàs en plena corba, a dalt de tot, no saps si l’endemà seguirà pujant o començarà a baixar. Un dels moments més emotius va ser el de l’homenatge a les 51 víctimes. Si no ho haguéssim fet de la mà població, hospital, ministeri, voluntaris, empreses privades, ara no estaríem homenatjant les 51 víctimes, estaríem en plena crisi.

La pandèmia ha colpejat especialment el Cedre. S’han comès errors, hi va haver deixadesa els primers dies per evitar contagis?

Ens va agafar a tots per sorpresa. Ningú sabia el que ens havia de caure a sobre. Les mesures de protecció crec que es van posar ràpidament, a tot arreu. El nombre de professionals va anar caient a mesura que avançava la malaltia. El Cedre va passar a ser un centre hospitalari, per tant que hi hagués més casos era evident perquè venien també casos d’altres llocs i els sans, els treies. Va ser una decisió de país, de dir de quina manera salvaguardes la salut de la gent més vulnerable.

Era difícil fer cap previsió?

És cert, però vam funcionar des del primer dia amb un full de ruta. Segons les dades que ens arribaven d’altres països, era el que ens podia passar a dos setmanes vista, això podia donar una pista. Una cosa molt important és com hem treballat de la mà tots. De quina manera treballàvem integrats des de qui portava economia, compres o muntava l’oxigen perquè arribés a UCI. Va ser una organització en què tothom va saber fer el que li tocava, era com si estiguéssim tots alineats perquè teníem un enemic comú.

El confinament estricte ha estat l’arma més poderosa?

Sí. I ara estem en un entorn que hem d’aprendre a conviure amb el virus i l’activitat normal. I el que trobo que ara és clau és que ningú abaixi la guàrdia. Nosaltres dins de l’hospital no l’abaixarem.

I com veu ara el comportament de la gent amb el desconfinament?

Et queda la cosa de pensar que el nivell de contacte del virus ara ha baixat respecte al contagi que teníem a ple abril. Per tant, és simplement no abaixar la guàrdia, sent conscients que si ens n’hem sortit és perquè tots hem fet el que havíem de fer.