“L'Estat té un paper cabdal a la crisi: ha de comprar temps”

La situació ha canviat respecte a les eleccions generals del 2019. I aquest és un fet que el líder de terceravia, Josep Pintat, té molt clar. Des del seu despatx exposa els postulats de la formació que encapçala per tal de fer front a la crisi econòmica derivada de la pandèmia de la Covid-19.

Com han viscut des de terceravia la crisi sanitària?

Bé, a partir de mitjan març hi ha un canvi en la vida de tothom; no només a Andorra, sinó a tot arreu. Una situació així no s’havia vist. Hi ha un gran enemic invisible que ha provocat una crisi sanitària i que s’ha emportat persones, i ho lamento molt per aquells que han perdut la vida. I aquesta situació s’ha gestionat de la millor manera que s’ha pogut. A més a més, ha sigut un xoc que s’ha produït en tot l’entorn i per tant, ara que sembla que hi ha hagut certa treva, la batalla no s’ha acabat i és el moment de prendre accions i mesures molt concretes.

I per poder fer això que diu, cal trobar un altre cop el consens?

Hem d’entrar en un canvi més ampli i és que el 7 d’abril del 2019 vam concórrer a unes eleccions amb un programa més ampli; avui aquells programes ja no valen res. Aquell moment ja no té res a veure amb el que vivim ara mateix. Les propostes han quedat esborrades del matí a la nit, per tant no estem en una situació en què jo tinc les meves propostes programàtiques, sinó que es tracta de veure com afrontem la situació. Nosaltres som el grup que va presentar més esmenes a la darrera Llei de racionalització i tot i així la vam votar a favor. Ara es tracta de mirar endavant i entendre per què s’ha produït aquesta situació.

En el discurs que va fer durant la primera Llei òmnibus, parlava d’anar fins i tot més enllà. A què es referia?

Nosaltres el que tenim sobre la taula és una anàlisi que crec que podem compartir tots els grups polítics. I és on hi ha l’oportunitat. Normalment una crisi econòmica quan es produeix és per factors econòmics que distorsionen l’economia, com va ser el cas de Lehman Brothers o de la crisi hipotecària. Avui la crisi que ens trobem d’entrada no és econòmica, és sanitària. Aquesta ningú se l’esperava i ningú la volia i no es pot atribuir la culpabilitat tampoc; això pot afavorir el consens. En ser sanitària hi ha un factor diferent a les econòmiques, i és que hi ha una data de caducitat; més aviat o més tard hi haurà la vacuna. Per tant, això la fa diferent a la resta.

Per tant, ja estem en una crisi econòmica ara mateix.

Això és evident. El que hem d’evitar de totes totes és entrar en una recessió. Perquè si hi entrem serà profunda, llarga i derivarà perquè s’haurà destruït molt teixit productiu i s’haurà perdut poder adquisitiu a les famílies. No ho podem permetre. I no perdem de vista que estem subjectes a tot el que passi al nostre entorn. Som una població de 80.000 persones amb un turisme de 9 milions. No ens podem tornar a permetre que tot el país quedi confinat com quan es van tancar les fronteres. I aquí és on hem de preparar estratègies.

I què hi pot fer l’Estat?

L’Estat té un paper cabdal a la crisi: ha de comprar temps. És l’Estat qui ha de finançar tot això. Si als principals actors de l’economia, que són els ciutadans, que són els que fomenten la demanda, els tanquem tots a casa, no hi ha demanda. I l’únic que pot aguantar el cop és l’Estat, i fan falta recursos econòmics i financers, sabent que més d’hora o més tard el tema sanitari quedarà resolt.

Què considera que s’ha de fer en finançament?

Hem de pensar que necessitem finançament i que serà important. En necessitarem d’europeu. En aquest sentit, ja ens semblaria bé entrar a formar part del Banc Europeu d’Inversions. Però hem de poder saber el que tenim i on estem. Amb l’acord d’associació avui no hi podem comptar. Però tenim un acord de cooperació entre la Unió Europea i Andorra. En aquest, a l’article número 1 hi diu que les relacions han de ser sobre les bases més àmplies possibles, i el 8 afirma que n’hi ha d’haver en àmbit sanitari. Això, reforçant les nostres institucions i el paper dels nostres Coprínceps, especialment del francès, ens ha de servir per poder accedir a aquestes vies de finançament.

A partir d’aquí, quina política econòmica cal seguir?

Ara ja no es pot parlar de si s’ha fet o no s’ha fet guardiola. Si no se n’ha fet, ja no hi és. Ni tampoc es pot parlar de fer dèficit zero. Ara és moment d’endeutar-se i ajudar el teixit empresarial i familiar, perquè si no matarem l’oferta o la demanda i ens abocarem a una recessió. Les coses han canviat, els programes no serveixen perquè anàvem en una economia en creixement i ha canviat tot en 15 dies. La situació és molt complexa.

Quines solucions posen sobre la taula des de terceravia?

Nosaltres creiem que seria molt important que hi hagués una sèrie de taules d’experts independents: una farmacològica, una sanitària, una econòmica i una de caire social. I que les seves propostes fossin trameses a Govern o als grups parlamentaris, i que les decisions no tinguessin desgast polític. Aquesta és la manera d’avançar. Les decisions no es poden prendre per por.

I vendre les parapúbliques?

Jo no soc partidari de vendre res. Hem de pensar que el deute més endavant es pot recuperar, i que si es deixa ensorrar tot després no hi ha manera d’aixecar-ho. Perquè tinguem clar que si les famílies entren en recessió, i els països de l’entorn no comencen a pujar, no ens en sortirem. Per això apostem per un acord ampli i de vàries legislatures.