“La música i la dansa donen estabilitat al nostre cos”

Símbol d’identitat andorrana. Un dels creadors de la Coral Rocafort el 1962, de l’Esbart Lauredià el 1963 amb antics dansaires de l’Esbart Andorrà de Sant Julià de Lòria, i de la Coral Petits Cantaires Lauredians el 1971. Professor i cap d’estudis a l’Institut Andorrà d’Estudis Musicals de la seva creació el 1980 fins al 2004. Després de gairebé seixanta anys al peu del canó, Daniel Areny fa un pas enrere als quasi 81 anys i deixa la coral en part arran de la Covid-19. No descarta implicar-se puntualment en projectes.

Si hagués de definir la seva vida amb una nota, un ritme, una harmonia, quina seria?

Amb un moderato perquè pots arribar a resoldre una melodia de mica en mica, igual que en la vida. Si tens un pensament el pots anar treballant i arribar-hi moderadament.

Com comença tot, és a dir, la passió per la música i les ganes d’iniciar projectes?

Vaig aprendre música jo mateix i també anant a classes. Va ser a partir d’aquí quan va anar sorgint la possibilitat d’organitzar actes i esdeveniments.

I la coral Rocafort, com perdura gairebé seixanta anys?

Passant per molts moments, amb alts i baixos. El més important ha estat mantenir l’amistat i tenint bona convivència.

Recorda quina va ser la primera peça que van interpretar?

Una cançó religiosa. L’objectiu principal, però, era crear les caramelles. El que va passar és que vam creure que havíem de ser capaços de cantar molts estils, no només les caramelles.

I han passat molts anys des de llavors. Quin era l’objectiu?

He de dir que no ho vaig crear jo sol, érem uns quants. L’objectiu era que Sant Julià tingués una coral, igual que un any després, el 1963, es va crear l’esbart. Era bo que hi hagués un afecte per la cultura popular.

Creu que Andorra té potencial per la tradició cultural?

Té potencial i hi ha molta gent que aprecia el ball tradicional i la música. Hi ha molta gent que vetlla perquè no es perdin.

Se li dona el reconeixement que haurien de tenir?

Costa molta que es reconegui una bona dedicació. Potser és més fàcil a Barcelona.

Vostè és una d’aquestes persones que sempre ha lluitat. Ara, però, ha decidit deixar la coral arran de la Covid-19.

Sí. En la coral he trobat una gran satisfacció perquè ha estat una forma de jugar amb la música. Sento haver de plegar, però no tinc les mateixes qualitats per tirar endavant. Tot i això, amb 58 anys en la formació he completat l’actuació que tenia prevista.

No se li fa gran dir que ho ha deixat completament?

Quan penso que he dit que no tornaré a cantar em costa de creure. La quantitat de repeticions que he hagut de fer i tot el que he viscut és tan profund, que em quedarà gravat per sempre al meu interior. Això no es perd. En algun moment puntual, no descarto que hi torni per donar una mica d’empenta.

S’està veient com la cultura pateix constantment per culpa de la pandèmia que vivim.

M’agradaria veure com s’acaba el virus. No només per la cultura, per tots els sectors que estan patint. Fer tants esforços, per no res... A la nostra coral tenim gent molt gran i que no llegeix música. És diferent dels cors professionals. Molts dels cantaires ara no volen complicacions. S’entén, però és una llàstima que ara no pugui seguir.

És important que en els pobles es mantingui viva la cultura tradicional i popular, oi?

La música i la dansa són imprescindibles perquè donen estabilitat al nostre cos. Que es mantingui en els pobles és una teràpia que ens permet ser positius. Tant la dansa com el cant requereixen disciplina i un domini del que s’està fent. Això acaba repercutint després amb totes les qüestions de la vida quotidiana.