“La política de subvencions culturals ha estat paternalista”

Un any de feina és el que ha trigat Toni Gibert a engendrar Aproximació a la política cultural d’Andorra, un estudi encarregat pel Govern i la Fundació Julià Reig que radiografia l’estat de les arts al país a conseqüència de les polítiques en aquest camp.

La cultura d’Andorra ha estat enfocada al reclam turístic?

Sent la força econòmica més important del país és completament lògic que estigui al centre. No hauria de ser un greuge que la gent triï fer un festival d’Escaldes, portar el Cirque du Soleil o crear l’Andorra Mountain Music.

Per tant, acaba esdevenint una cultura d’importació...

Algú discuteix Màlaga, que era una ciutat d’esquena a tot fins que algú va decidir aprofitar Picasso i muntar una Roca Village de l’art mundial? És una idea d’utilitzar la cultura per guanyar diners i en el fons això enriqueix la població d’allà. Hi pots estar d’acord o no, però almenys hi ha una aposta clara. Aquí no tenim aquesta idea perquè la neu i les compres encara aporten vuit milions de persones. I com que a l’estiu faltaven 500.000 persones per venir algú va pensar que podíem portar el Cirque du Soleil. I a mi no em fa cap nosa. El que m’emprenya és que l’esbart dansaire de torn actuï per als turistes enlloc de per al seu poble.

Existeixen realment dues cultures? La dels residents i la dels turistes?

Crec que no hauria de ser així. El gestor cultural hauria de pensar a enfortir la seva societat i llavors tenir una base sòlida d’artistes o d’explotació del patrimoni per atreure gent de fora. A Agenda.ad pots comprovar com els comuns gasten una quantitat insana en propostes culturals perquè quan els turistes acabin d’esquiar vagin a Encamp en lloc d’Andorra la Vella, per exemple.

Exposa que depèn molt de les sensibilitats dels dirigents amb càrrecs a les àrees culturals...

És així. No hi ha hagut una idea unitària de país ni tampoc continuïtat en les polítiques de consellers que canviaven cada quatre anys. El vessant més artístic de la cultura s’ha anat oblidant perquè si aquella persona que estava manant no li veia el sentit tampoc entendrà que sigui una cosa bona per a la població. La cultura només apareix als programes amb bones paraules que sempre són les mateixes.

Va més en funció del gust que del coneixement...

Exacte. En general no s’ha sabut entendre la utilitat d’una cosa que sembla inútil. L’única utilitat que han vist és que porta gent.

Les dades de consum cultural són descoratjadores...

Sí, però podria ser pitjor. Totes les polítiques que s’han fet per explotar la cultura s’han oblidat de la seva pròpia població. I aquesta manca de criteri no ajuda gens el teixit artístic del país. Aquí tothom que té una idea demana una subvenció i li donen.

S’ha tingut només en compte la supervivència de l’artista?

Des de l’administració s’ha fet exclusivament una política paternalista i proteccionista. S’ha conservat el teixit sense saber-ne la utilitat. És com regar una planta perquè no es mori sense plantejar-te si t’agraden les plantes o si queden bé.

Per tant, les inversions són adients, però no s’optimitzen prou els recursos...

Sobretot que es faci un control de tot el capital que donen. Hi ha pocs mecanismes, més enllà del boca-orella, per saber si aquell acte ha tingut alguna repercussió en la societat. No hi ha cap mètode científic de valoració.

El públic addueix temps i falta d’interès. Compra l’excusa?

No la compro. La decisió de consumir cultura és un esforç completament personal. No és qüestió de repartir culpabilitats, però el públic no queda eximit de no tenir interès per la cultura.

Amb la gratuïtat no s’ha augmentat el consum cultural...

La gratuïtat de la cultura que hi ha en aquest país és la culpable que no hi hagi una indústria cultural. I llavors és quan els artistes necessiten la subvenció per tenir un sou. L’artista ha de cobrar i això passa per anar per taquilla. Necessitem polítiques valentes a llarg termini i s’hauran de prendre decisions poc populars.

Com per exemple?

Controlant subvencions i fer pujar el nivell artístic forçant-los a presentar millors projectes. A tothom li agrada que li donin diners i li cedeixin espais.

Diu que el primer esglaó per revertir això és l’educació...

Rotundament. El problema més gran de la cultura a nivell mundial és que l’educació és excessivament practicista. S’ha perdut completament que s’han de fer esforços amb coneixements que no tenen cap aplicació directa, però que són molt necessaris.

L’accés a les plataformes digitals és una oportunitat o una competència per a la cultura?

És complicat de saber. La cultura té la part d’innovació i creativitat i alhora és història i quotidianitat. Les plataformes online han abaratit costos per al públic, però alhora el directe és una experiència que no es pot bescanviar.

Hi ha sentiment de pertinença vers la cultura andorrana?

Els andorrans que s’autoproclamen de pota negra viuen la seva andorranitat de manera privada. No imposen a ningú, però que ningú els tregui la seva. I després resultat que hi ha illetes de catalans, espanyols o portuguesos que no interactuen entre ells.

La multiculturalitat hauria de ser una de les virtuts a explotar...

Sí, però no ho és. Hem de diferenciar la multiculturalitat i la interculturalitat. La multiculturalitat és la millor manera per assegurar-te que ningú que no sigui de la teva ètnia pugui accedir a la cultura dominant d’un territori. Jo et deixaré fer una mesquita, et deixaré practicar el ramadà i tu no et ficaràs amb la llei que no et deixa votar fins que no portis 20 anys residint al país. Aquí no hi haurà mai una connexió que pugui créixer la societat andorrana. La interculturalitat és l’escenari ideal on sí existeix aquesta cultura comuna.