“Els autors tenim el deure d'enganxar els joves als llibres”

Lluís Prats (Terrassa, 1966) ha estat reconegut amb el X Premi Carlemany per al Foment de la Lectura amb la novel·la Archie, el nen que parlava amb elefants, que es publicarà al maig per Columna Edicions. La història trasllada el lector a la Kenya colonial dels anys 40, on el naixement d’una elefanta marca per sempre el jove protagonista, Archibald Cunningham. Prats és un prolífic autor de literatura infantil i juvenil, amb més d’una vintena d’obres publicades.

Per què va decidir presentar-se al Premi Carlemany?

Principalment perquè és un reconeixement molt prestigiós. Per als autors que ens movem en el circuit dels concursos, el Carlemany té un segell propi i una trajectòria que el converteixen no només en el guardó literari més important que s’atorga a Andorra, sinó en un dels més significatius en llengua catalana. Quan vaig tenir el llibre enllestit, poc abans de l’estiu, vaig quedar força satisfet del resultat i vaig veure que encara era a temps de presentar-lo al premi. Vaig decidir fer el cop de cap, i aquí estic!

Com valora el fet que el jurat estigui format pels mateixos lectors?

Els premis en els quals és el públic final, en aquest cas el jovent, el que vota i decideix, tenen un significat molt especial per a un autor. Això implica que és el teu mateix destinatari qui t’està reconeixent i valorant, una cosa que fa molta il·lusió. Ara fa dos anys, a Itàlia, ja vaig guanyar un premi que funciona amb un sistema similar, a través dels vots emesos per alumnes d’una cinquantena d’escoles. I va ser una experiència molt gratificant.

Potser aquest sistema permet posar en valor aspectes de l’obra que un jurat professional no veu?

És difícil de definir, però és cert que un jurat format per experts avalua qüestions més tècniques, d’estructura o de narrativa, mentre que el lector final aprecia el text des de les entranyes, des del cor: si l’ha impactat, si l’ha gaudit, si l’ha enganxat... En aquest sentit, la seva opinió té un valor afegit important.

Amb ‘Archie, el nen que parlava amb elefants’ vol explorar diferents temàtiques. Per un costat, novel·la històrica, per un altre, preocupació per la qüestió mediambiental...

Sí, podem dir que el llibre conté elements de diferents gèneres i registres. La part més històrica ens porta a la Kenya de fa 70 anys, i aquí es parla de l’impacte, més negatiu que positiu, que va tenir el colonialisme britànic al país. En el rerefons de la novel·la, però, hi ha la qüestió de la importància de tractar bé el nostre ecosistema. I des d’aquest punt de vista, la tasca de l’elefant és decisiva, com ho és la de tots els elements, biològics o físics, de l’entorn natural. Si maltractem la natura, la natura es pot revenjar, com hem vist darrerament amb les tempestes que ens han assotat en poc més d’un mes.

Els joves, a més, semblen molt conscienciats per aquesta qüestió.

Moltíssim. Ho ha demostrat la Greta Thunberg i el moviment que encapçala, Fridays for Future. I tenen raó en el fet que cal reaccionar tant sí com no: fins ara no hem respectat el nostre entorn i potser va sent hora que ens hi posem.

Com hauria de ser, des del seu punt de vista, un bon llibre per a joves?

Sempre m’han interessat les històries positives. Més que retratar problemes, m’interessa que l’autor ofereixi solucions, i això és el que he intentat fer sempre. I sobretot, retratar bones persones a les novel·les, perquè m’estic adreçant a gent jove, i és important que tregui fruit de l’exemplaritat de les conductes dels personatges. Cal que hi hagi un component educatiu als relats.

La literatura juvenil pot tractar qualsevol tema?

Per què no? Els nois de 12 a 15 anys poden parlar, i de fet parlen, de tot l’imaginable. El que passa és que potser ens quedem amb la imatge que són nens, i això és un error. Als nens i joves, amb les prevencions normals per adreçar-se a persones de la seva edat -perquè encara estan formant el seu criteri-, se’ls pot parlar de qualsevol qüestió. De l’amor, però també de la mort... Posaré un exemple: fa uns anys vaig escriure una novel·la sobre extraterrestres, però que en el fons parlava d’un tema tan adult i seriós com és la bogeria d’un pare. Un pare que va al psiquiatre.

En plena era digital, és complicat despertar l’interès dels adolescents per la lectura?

No és senzill, però també és cert que, quan hi ha una cosa que els enganxa, no la deixen anar. Recordo que, no fa gaires anys, en ple boom literari de Harry Potter, hi havia nens a l’escola on faig classe que a l’hora del pati no jugaven ni amb el mòbil ni amb la tauleta. Estaven tots enganxats al llibre. I era un totxo de 700 pàgines. També és cert que de Harry Potter en surt un cada molts anys, però els joves sempre han de trobar un garfi que els faci pujar al vaixell de la lectura. Mai els pots obligar, però.

I quina és la clau per aconseguir-ho?

Deixar-los llibertat. Si no els agrada un llibre, que puguin deixar-lo a la meitat, o a la tercera pàgina fa falta. Però insisteixo que no se’ls pot obligar, perquè això pot resultar contraproduent. I els autors també tenim el deure de fer que els joves s’enganxin als llibres, amb històries que els atrapin i els captivin.

També hi ha el risc que els bons hàbits desapareguin amb els anys?

Sí, perquè des del punt de vista escolar, fins a sisè de primària és veritat que els nois llegeixen força, o molt més que quan arriben a primer, segon o tercer de secundària, quan ja tenen telèfon mòbil i deixen una mica de banda els llibres. El telèfon pot ser un factor, però n’hi ha d’altres com pot ser l’arribada de l’adolescència, una època en la qual molta gent es despenja de la lectura perquè té altres preocupacions. Però sempre hi ha un grupet, en qualsevol classe de secundària, que gaudeix amb els llibres perquè els interessen intel·lectualment. I són molt selectius a l’hora d’escollir! Tinc unes alumnes que ara estan amb autores com Jean Austin o Louisa May Alcott. Estem parlant de llibres i històries d’una certa envergadura.