“Em vaig proposar escriure un relat que emocionés els lectors”

Professor i escriptor a la vegada, Lluís Prats ha guanyat aquest mes de maig el X Premi Carlemany al Foment de la Lectura amb una història idealista que, amb Kènia com a escenari, ens parla del vincle gairebé màgic entre un noi i una elefanta.

Falten exemples de bones persones a la literatura?

No és que en faltin, però des de la meva experiència en l’educació, on ja porto 30 anys, potser he vist que els models que arriben als adolescents sembla que es basin bastant en la importància dels diners. I és cert que existeix un factor sort, però els diners moltes vegades van lligats a la feina ben feta i al fet de treballar moltes hores. Jo sempre poso als meus alumnes un vídeo sobre la història de Lego.

Podria explicar-la?

Tot comença amb una família d’un fuster que treballava molt bé i no es rendia mai. L’objectiu d’aquest home no era enriquir-se, sinó fer les coses ben fetes. A les darreres novel·les que he escrit, de fet, hi apareixen personatges que relativitzen molt els diners. Llavors, la motivació final de la novel·la és parlar de persones que busquen la felicitat a través de l’excusa d’una història bonica.

Ara que parla d’història bonica, vostè va dir que era conscient que havia escrit una obra idealista. És important arribar a colpir el públic juvenil?

Sí. A partir dels 13, 14 o 15 anys és una etapa de la vida en què els adolescents deixen una mica de banda el raonament i preval la passió. Per exemple, les noies comencen a llegir novel·les romàntiques. Llavors, si entres pel sentiment o per l’emoció tens una porta oberta. Em vaig proposar escriure un relat que els emocionés, els fes vibrar per dins.

En aquest sentit, què en pensa que el jurat estigui format per joves d’entre 14 a 16 anys?

Em sembla genial. Jo porto molts anys fent classe a nens de 14 a 16 anys ja sigui a Andorra, la Seu d’Urgell o Barcelona i, en aquest aspecte, puc dir que coneixo una mica el públic al qual em dirigeixo.

Centrem-nos ara en el llibre. La història parteix d’un vincle entre l’home i la natura, concretament d’una amistat entre un nen i una elefanta. Com arriba a aquest tema?

Jo soc professor de Geografia de segon de batxillerat i trobo que l’escalfament global, la desertització o la pujada el nivell del mar són temes preocupants. Em vaig adonar que els humans estem destruint la natura i aquest fet repercuteix molt directament en els animals. De fet, quan estava investigant tot això, vaig descobrir a Youtube un pianista que es diu Paul Barton.

El concertista que va deixar-ho tot per marxar a Tailàndia!

Sí! Als 60 anys va decidir abandonar Anglaterra i anar-se’n a Tailàndia a un santuari d’elefants. Allà va dedicar-se a cuidar i a tocar el piano a elefants que havien estat maltractats en explotacions agrícoles, circs o zoològics. A Kènia també n’hi ha. Aquesta ha estat una motivació, però n’hi havia d’altres, com les novel·les de Karen Blixen, en què el paisatge d’Àfrica hi és molt present, o el clàssic de cinema infantil Dumbo.

Hi ha una frase de llibre que m’ha agradat molt: “És quan anomenem les coses que les fem nostres”, del Petit Príncep. Apareix quan l’Archie bateja l’elefanta amb el nom de Jumbo, la mare de Dumbo.

Clar. Quan poses el nom a una cosa, passa a ser possessió teva. En aquest moment es crea un vincle màgic i molt especial entre el nen i l’elefant. Aquest és l’idealisme del qual parlàvem abans. De fet, quan l’Archie se’n va al col·legi anglès i entra en contacte amb un dels professors parlen d’intentar canviar el món. I això, de fet, només es pot fer des dels ideals. Els ideals fan que els polítics facin lleis. I aquest és el problema actual, l’avarícia humana.

De fet, l’amistat entre Archie i Jumbo abarca 65 anys de vida, des del 1947. Aquest context deixa veure sovint un rerefons polític. Es parla de l’Apartheid, dels colons, dels nadius, dels europeus, del “petit univers dels blancs”…

I del tema del colonialisme... És aquesta avarícia per aconseguir riquesa, riquesa i més riquesa sense importar què s’està destruint. És un tema perillós perquè, si no s’atura, al final ens acabarem menjant a nosaltres mateixos. Llavors parlo d’una amistat que dura fins al 2010, quan l’Archie retorna a Kènia per intentar retrobar-se amb l’elefanta. És un joc, la vida de l’un i de l’altre transcorre de manera bastant paral·lela. Els capítols estan enllaçats així.

Hi ha una intenció pedagògica al darrere?

A mitges. No soc gaire didactista en el sentit de donar la moralina. Jo crec que soc més de mostrar els fets com son. No dic res que la ciència no hagi demostrat que és així. I, a partir d’aquí, que cadascú tregui les seves conclusions, que són evidents. És cert que el llibre ens dona pistes de l’avarícia, de la destrucció de la natura…

M’ha cridat l’atenció sobretot el tema del llenguatge. Hi ha molt de vocabulari en suahili. Paraules com “dembo”, “simba”...

Sí. Hi ha dos recursos. Fer servir paraules exòtiques que amb el context ja s’entenen i després les cartes que la Mumbi s’intercanvia amb l’Archie que, potser, és la part que m’ha agradat més escriure del llibre. Hi ha errades gramaticals molt evidents que utilitzo per mostrar el llenguatge de la gent d’un altre país que parla malament la llengua que els han imposat. En aquest sentit, la Mumbi és la imatge de la bondat i la innocència.

També es parla molt l’enyorança. Considera que existeix el mal d’Àfrica?

Crec que sí, tot i que jo no l’he patit. És cert que he viscut temporades molt felices fora i, quan abandones un lloc així, una part de tu canvia per sempre. Llavors, hi ha molta gent que quan marxa de l’Àfrica pateix aquesta enyorança d’haver viscut unes meravelles tan diferents a la seva realitat. De fet, Karen Blixen ho diu a la seva novel·la Memòries d’Àfrica. Sovint es demana si al vespre estava plovent a la seva casa de Ngong Hills.

Vostè ha viatjat a Kènia?

No. Vaig viatjar fa molts anys a l’Àfrica i vaig recórrer alguns països d’allà. Egipte, el Sudan. Són indrets que t’impacten molt profundament encara que hi vagis només de turista. Els cels, la terra...