“Sempre he pensat que estem al marge de les modes”

La banda d’indie pop més popular de Barcelona actuarà dissabte vinent a la Festa Major d’Andorra la Vella per fer ballar tothom amb les seves melodies efervescents i la seva estètica futurista. En parlem amb el creador, cantant i productor Guille Milkyway, nom artístic de Guillem Vilella.

Strenes de Girona, Festival Cruïlla i Sons del Món a Roses. La Casa Azul ja s’ha deixat veure en tres concerts després de l’aturada per la pandèmia. Com van les actuacions?

Al principi ens resistíem a canviar de format. Ens imaginàvem que seria estrany perquè la nostra proposta és evasiva, la gent balla molt… Però ja hem fet aquests tres concerts i tots ens han sorprès, en el bon sentit. Hem vist que la gent és perfectament capaç d’evadir-se encara que sigui en aquestes condicions excepcionals. Ens ha fet canviar d’opinió.

No ha actuat mai a Andorra. Què hi espera trobar?

Ens fa molta il·lusió! Per una banda, hi ha aquella sensació de recuperar aquell impuls primerenc que tens quan fa molt temps que no puges a un escenari. I, per l’altra, hi ha el fet de tocar a la Festa Major. Vam començar a fer-ne fa tres anys i vam veure que podíem oferir una proposta popular i transversal.

Parlem ara de ‘La Gran Esfera’ (Elefant Records, 2019). És el primer treball que va publicar després d’un període de set anys de silenci. Déu-n’hi-do!

Sí. Es van ajuntar una sèrie d’aspectes personals i professionals. Vaig ser pare i em volia dedicar al meu projecte primari. En aquells moments, els fills. També van sorgir altres coses com ara projectes que em permetien compaginar-ho tot. Llavors l’àlbum es va començar a endarrerir. El començava, l’aturava, el tornava a reprendre... No ho recomano gens en l’àmbit artístic.

Continua parlant de l’amor i la felicitat però també de la solitud i la tristesa. Potser el so ha evolucionat una mica però l’essència es continua mantenint?

Això és molt personal! He sentit opinions contraposades. Hi ha qui diu que sono diferent però també crec que no he canviat gaire. Sempre he intentat narrar la meva realitat d’una forma molt costumista. Sense metàfores enrevessades. Per mi hi ha dos aspectes essencials que fan recognoscible La Casa Azul: el fet de ser proper i parlar en primera persona i el fet de ser fidel a una melodia clàssica i atemporal. Sempre he pensat que estem al marge de les modes.

M’ha cridat l’atenció el tema ‘Nunca nadie pudo volar’, basat en la història tràgica de Franz Reichelt: el sastre que va inventar un vestit volador i va acabar morint en l’intent de provar-lo llançant-se des de la torre Eiffel.

Aquest home va morir encegat per l’excessiva confiança en si mateix construint les seves pròpies ales i el seu propi vestit. Jo em pregunto: què hauria passat si aquest home hagués aconseguit volat contra tot pronòstic? Sempre m’ha commogut aquesta història. Aplicat a la meva vida, crec que ens aferrem massa a una realitat que donem per feta i no la volem canviar.

Hi ha qui considera que La Casa Azul és innocent, naif… Què en pensa?

Des de fa molts anys és un grup que t’agrada o no t’agrada, i no passa res. Fa 20 anys en crítiques ferotges ens deien que érem infantils, puerils… I jo m’ho prenia malament i intentava justificar-me. Han anat passant els anys i crec que potser tenien raó. Jo soc molt així en el meu dia a dia. Tinc una visió molt lliure i emocional de les coses.

Ha arribat a molta gent. És un fet!

Al final crec que tots tenim el nostre nen a dins. Tot i que a vegades l’amaguem. També he notat molt un canvi generacional en el públic. Hi ha gent de la meva generació, llavors un buit i últimament m’he adonat que també ens segueix gent molt jove. És una generació molt lliure de prejudicis.

Doo wop, europop, electropop, bubblegum pop, sunshine pop... Amb quin ens quedem?

A mi m’agrada molt col·leccionar música i sempre he opinat que les etiquetes són molt interessants i van molt bé per ubicar els gèneres en l’evolució de la música contemporània. Crec que les hem d’utilitzar, però sense sentir-nos esclaus del gènere. En el meu cas, em sento còmode quan es parla de pop. N’agafo el que m’interessa i llavors jugo, experimento. M’agrada embolicar-ho tot en una mena de fantasia.

La ‘Revolución sexual’ s’ha convertit en un clàssic. Com ho porta?

De conya. Fantàstic. Ha estat una cosa que ha anat passant. La cançó ha anat fent el seu camí i jo me’n sento molt orgullós. Pots trobar gent que la taral·leja i segurament no sap de qui és. Però la història de la música popular té a veure amb això! A mi no em genera gens de rebuig. Penso que és guai, em fa sentir orgullós i molt còmode. Recordo quan vam acabar el concert del Festival Arenal i unes noies del davant nostre estaven comentant que la nostra versió era millor que l’original! (riu).

Potser es pensaven que l’original era la d’‘Operación Triunfo’?

Suposo! Realment existeix certa militància de defensar l’obra en si mateixa. Comparar qui és més o menys guapo, qui cau millor o pitjor… A mi no m’agrada. Centrem-nos en les cançons! Quan passes aquestes coses penso que és molt pur. Em fa sentir content i alliberat.

El març va avançar ‘Entra en mi vida’, un dels ‘singles’ del treball que presentarà el 2022. Ens pot avançar alguna cosa?

Se’m fa molt difícil! La percepció que acaba tenint l’oient és tan personal que em costa anticipar gairebé res. No m’agrada gaire parlar de les cançons. Ni abans ni després que surtin. Què he de dir? Utilitzem el llenguatge musical per parlar d’emocions i angoixes. Tinc la percepció per sobre que hauria de ser un disc més lluminós que ‘La Gran Esfera’.

Parlant del so… Vostè és el seu propi productor.

Ho volia així i vaig decidir no trair-me. Treballar en equip té coses molt positives però jo tenia molt clar on volia arribar. De fet, crec que el que més em diverteix i em realitza és estar sol a l’estudi fins que aconsegueixo que soni com a mi m’agrada. Al final ha estat un procés dolorós però m’he arrribat a conèixer molt. Això no treu que hi hauria gent que ho faria millor que jo.