“Veig complicat dedicar-me a la dansa a Andorra”

Els primers acords els va ballar a Andorra, però fa anys que va aterrar a Granada per dedicar-se a la dansa. El llenguatge de la Rosa Mari Herrador Montoliu és el contemporani i a través de l’estètica del moviment crea missatges amb vocació de canviar el món. Alma no és la seva primera creació, però sí que és la primera peça que dona a llum laMonto, la jove companyia que dirigeix, la creació artística de la qual transita entre Andalusia i Andorra. De fet, l’espectacle, que s’estrenarà el 4 de setembre a Huelva, ha rebut el suport de la Junta d’Andalusia i el Govern d’Andorra.

Què és ‘Alma’?

Alma és un espectacle multidisciplinari que parla de com ens allunyem de la nostra essència i ens deixem portar per un món sintètic, de plàstic, d’aparença... on fem el que ens diuen els de dalt. Alma fa referència a aquesta falta d’ànima, d’amor cap a un mateix, cap a la resta. Parla d’aquesta falta de cuidar-nos i ens recorda que nosaltres també som naturalesa i que necessitem transitar cap a un món amb menys plàstic.

Com es crea aquest missatge?

A través d’imaginar-nos un futur distòpic on experimenten amb els éssers humans i veuen com sobreviuen del plàstic, qui resisteix, qui cedeix... Hi ha dansa i teatre.

Una de les lletres diu que “els de dalt van guanyant la partida”.

Penso que és veritat, encara que no perdo l’esperança. Els de dalt ens diuen com viure, quines són les nostres necessitats, què ens agrada i què no... Ja no hi ha res que ens pugui sorprendre. Però els éssers humans canviem, el d’ahir no és el d’avui.

Cap a quin tipus de societat creu que hem d’anar?

És una pregunta que em faig sovint. Crec en la necessitat de reflexionar. En aquesta societat cada cop hi ha més carència emotiva i d’intel·ligència emocional. El món és molt boig.

És una crítica al model de vida?

Sí. De fet, el tipus d'espectacle que vull fer des de laMonto no és només estètic, amb un llenguatge únic i personal, sinó també vull que sigui un teatre social.

Com s’ha gestat ‘Alma’?

Han estat gairebé dos anys de treball. Els processos creatius necessiten el seu temps i, a més, la pandèmia ho ha dificultat. La mirada ha canviat moltíssim des de la primera idea original. Inicialment es deia Oceania, per les illes de plàstic, però ha acabat anant més enllà, a l’essència.

Per què ha decidit crear un espectacle familiar?

Vaig estar en una companyia on feia espectacles infantils i va ser una època molt important. Creàvem teatre de qualitat, amb missatge, i el públic infantil es podia sentir identificat i reflexionar. Tenia ganes de tornar a treballar pels nens i nenes, encara que també hem creat un discurs per a tots els públics.

Va marxar a Granada per ballar. Podria fer aquí el que fa allà?

En un present veig complicat dedicar-me a la dansa a Andorra. Per professionalitzar el sector no podem viure només d’un circuit al país, sinó que necessitem poder sortir a fora a treballar, cosa que, actualment, a nivell fiscal és molt complicat. Tot i això, molta gent al país està creant i s’està generant una xarxa que abans no existia.

I de què viuen?

Molta gent s’està dedicant a fer espectacles de teatre i dansa, però han de viure de la docència. En canvi, jo he estat més de 13 anys només ballant. Ara imparteixo alguna classe puntual. A Andalusia el suport a la dansa és petit, però és més que a Andorra. Queda molta feina per fer.

Quin paper juga la dansa contemporània al Principat?

És poc habitual. Agraeixo que l’Anna Garcia i el comú d’Escaldes hagin creat els dilluns de dansa, on es dona suport a la dansa contemporània, però s’hauria de programar més.

Viatjarà ‘Alma’ a Andorra?

Espero que sí. Quan vaig crear l’espectacle pensava en aquest tipus d’intercanvi cultural. Jo visc a Granada, però soc d’Andorra. M’encanta generar sinergies i que hi hagi comunicació. Veig aquest tipus de col·laboració com un enriquiment. Desitjo que la gent que està amb mi a la companyia a Granada pugui venir a conèixer el país.

Creu que la cultura és la gran oblidada?

Desitjaria que hi hagués més consciència per part de les institucions de la necessitat d’una societat amb cultura. Les arts escèniques són clau perquè reflexionem i siguem més sensibles. Crec que la cultura fa una societat millor.