“Ara ha passat prou temps i podem tocar-ho sense fer mal”

Fa cinc anys que, amb el consentiment i l’ajuda de la família, l’escriptor Iñaki Rubio va començar una investigació sobre un dels crims més polèmics de tota la història del Principat. El resultat ha estat la publicació del seu darrer llibre, Morts, qui us ha mort? (Comanegra).

De Bestiari Pirinenc a Morts, qui us ha mort?. Sembla que li interessa indagar sobre la història d’Andorra...

En concret aquest episodi em va interessar molt. Penso que ja s’han escrit grans obres sobre la història d’Andorra però no sobre la seva història més recent. Hi havia coses que encara estaven per explorar. La gent es pensa que Set lletanies de mort d’Antoni Morell parla sobre aquest cas però només hi està inspirat. És cert que ja s’han fet treballs sobre el tema, però em permetia a partir d’una anècdota traumàtica explicar com sobreviu Andorra i la seva sobirania durant la Segona Guerra Mundial i la dictadura franquista.

La crònica se centra en el crim més sonat de la crònica negra andorrana. Un fratricidi que va trasbalsar el Pirineu.

L’eix central era investigar el cas de la família de la casa Gastó de la Costa de Ransol, que vivia en un mas tradicional del segle XIV. En un determinat moment es van quedar convivint en aquesta enorme casa quatre germans. Una germana va patir deteriorament mental i un altre va morir l’any 1942. Un any després, es van quedar vivint a la casa l’hereu i el seu germanastre, Anton i Pere Areny, que tenia 25 anys. Aleshores, una nit tràgica en plena Guerra Mundial, durant un moment de trasbals, en Pere va disparar l’escopeta contra el seu germà i el va matar.

Aquí comença la seva recerca?

Sí! En Pere va confessar, i va explicar que havia estat ell. Però la policia va trobar que es contradeia. La versió oficial fins ara era que havia comès el crim perquè volia ser l’hereu. La meva tesi, a partir de la recerca que he fet, és que ni ell sabia el que es feia. Segurament també tenia una malaltia mental greu, potser una esquizofrènia. En tot cas, després de confessar es va celebrar un judici en què ni les pròpies institucions sabien com s’havia de jutjar un cas tan greu. Davant d’això, ho van fer seguint els llibres que marcaven la llei, el Manual Digest.

Què en pensa vostè?

Jo crec que l’haurien d’haver ingressat en un psiquiàtric. En el llibre s’explica el ritual amb el qual el van condemnar i posteriorment afusellar. Uns fets que posen de manifest una societat que encara està lligada al passat. És en aquest precís moment quan el país comença a obrir els ulls i veu que ha de tallar amb tot això. Es comencen a fer els primers passos cap a la modernitat. De fet, és un moment on conviuen l’Andorra ancestral i l’Andorra moderna.

De fet sorprèn que tal fet succeís el 1943. Sembla un episodi medieval!

Exacte! I és que tenim una imatge més moderna d’aquesta època. Una de les meves missions com a autor era indagar en la figura d’en Pere, que, durant tot el procediment judicial, va patint un procés de deshumanització. També m’interessava reivindicar la figura de l’únic policia que es va negar a formar part d’aquesta salvatjada, Pere Canturri. Li va tocar la trista missió d’afusellar-lo, juntament amb cinc policies més. Ell va ser l’única persona que realment creia que era possible actuar d’una manera diferent.

Per què li interessa precisament ara recuperar aquest cas?

Sempre s’expliquen les mateixes coses. Jo el que he fet ara ha estat parlar amb molta gent gran i m’he trobat amb un coneixement molt fragmentari, molt fràgil. De fet, curiosament he recuperat molts rumors i, a partir d’aquí, he pogut trobar fets. Per altra banda penso que aquest tema no s’havia abordat de manera clara ni directa perquè fa 30 anys la gent que hi estava relacionada encara ho tenia molt present. Ara ha passat prou temps i podem tocar-ho sense fer mal, donar-li sentit i tractar-ho amb delicadesa. De fet, ja era hora de tractar aquest tema i treure’ns aquesta llosa de sobre. Ja podem assumir que va passar i tirar endavant.

Quant de temps ha dedicat a aquesta investigació?

Vaig començar a investigar deu fer uns quatre o cinc anys. De fet, aquest llibre s’havia d’haver publicat abans de Bestiari Pirinenc. Tot i això, vaig decidir ajornar-ho pel tema del confinament.

Dono per fet que ha visitat cal Gastó per inspirar-se?

I tant! De fet vaig aconseguir contactar amb els hereus de casa Gastó. Els germans van morir però em vaig poder posar en contacte amb els nets de les seves cosines. Ells em van permetre dues coses fonamentals: consultar tota la documentació privada com el sumari –que contenia informació com interrogatoris, autòpsies i declaracions– i accedir a la casa que feia setanta anys que estava pràcticament tancada. I, per tant intacta des que van matar Anton. Quan vaig tenir accés a tota la documentació, vaig veure que hi havia una gran història al darrere. I també que era molt fàcil explicar-la malament.

Per què?

Era fàcil centrar-se en una crònica negra o fer una novel·la de nazis. Però jo no volia quedar-me aquí. Parlo de crítica social, de l’obediència, de la discriminació de les dones, de les segones oportunitats...

Ha suposat un repte literari escriure aquesta crònica?

De fet, escriure aquest llibre era un problema literari. Una gran part dels lectors coneixien una part de la història. I, per tant, havia d’escriure un llibre que fos capaç d’atrapar-los. Per l’altra, també havia d’escriure un llibre dirigit a aquells que no la coneixien. Vivim en l’època de no fer espòilers i aquest llibre ja en fa un d’enorme de bon principi. També havia d’ajuntar totes les peces. Lligar tots els elements en una obra assumible i comprensible. No quedar-me només en l’anècdota. El resultat, doncs, és aquest llibre.

Ja per acabar. Morts, qui us ha mort? és el primer títol de la col·lecció Espores. Ens en pot avançar alguna cosa?

Primer de tot he de dir que molt satisfet d’haver treballat amb Comanegra. És una editorial independent, original i que treballa molt bé. I per tant, per a mi, és un privilegi que hagin apostat pel meu llibre per començar aquesta col·lecció. De fet es tracta d’una col·lecció que anirà en la línia d’assaig i crítica.