“Les pensions són baixes pel cost de la vida, però no es cotitza prou”

Les pensions. A tothom, en menor o major mesura en funció de variables socioeconòmiques, li preocupen. Parlem amb el president de la comissió gestora del fons de reserva de jubilació de la CASS, Jordi Cinca, sobre la necessitat de reformar el sistema perquè coexisteixi la sostenibilitat de les finances públiques amb la dignitat de l’envelliment.

Quina és la foto actual del fons?

És bona. El fons ingressa més via cotitzacions que no la despesa que paga via pensions i encara té capacitat de generar un superàvit. Ha anat acumulant al llarg dels anys una quantitat significativa de reserves i, per tant, disposem de diners per poder fer front als dèficits que previsiblement s’aniran creant els propers anys.

I si mirem la pel·lícula?

Si mirem la pel·lícula de com estarem d’aquí a deu o vint anys i no fem res, aquest s’anirà deteriorant. I si reaccionem massa tard ens podríem veure en una situació d’incapacitat de reacció. Per tant, ara que hi som a temps, fem-ho ja.

Quins són els perills?

Si es manté la legislació mentre segueix evolucionant el mercat laboral i l’esperança de vida, cada vegada haurem de pagar més pensions i les quantitats creixeran més de pressa que els ingressos. Aviat estarem a una situació inversa a l’actual, de dèficit, i ens anirem menjant les reserves que ara estan per sobre dels 1.500 milions d’euros.

De quant temps estem parlant?

Si no es fa res en els propers tres o quatre anys el primer detonant seria pagar més del que s’ingressa. En el moment que això succeeixi, si no comencem a rebre una ajuda suplementària per part del Govern, haurem de començar a tirar del fons. I si això succeeix ens podríem trobar que això estigués esgotat al tomb del 2037.

Anem a les receptes. Es plantegen augmentar les cotitzacions?

Sí, i això es pot fer de moltes maneres. Avui qualsevol treballador, conjuntament amb l’aportació de l’empresa, cotitza un 12% de la seva renda al fons de vellesa. Incrementar aquest percentatge seria una mesura, i això no necessàriament vol dir que acabi costant més diners per a l’empresa o els treballadors. Una manera seria desplaçar part del que va a la branca general cap a la branca de jubilació. I una altra possibilitat, que sí que costaria més diners, seria cotitzar més.

Alguns dels experts que han passat per la comissió assenyalen que això de finançar la despesa sanitària a través de les cotitzacions té un punt d’anacronisme...

Hi ha encara països de la UE on els treballadors i les empreses cotitzen per finançar una part del sistema sanitari. Ni ens podríem permetre un model que deixés ningú fora del sistema sanitari públic ni ens podríem permetre un model que no garanteixi a tothom tenir uns ingressos quan deixi de treballar que li permetin subsistir. Però si volem corregir part de la cotització del sistema de salut cap a les pensions s’haurà d’obrir un altre debat sobre el model de salut que tenim i com es cobreix la despesa sanitària.

A quina edat ens podrem jubilar?

No et diré si 66, 67 o 68, el que sí et puc dir és que caldrà augmentar l’edat de jubilació. L’arribada al mercat laboral s’està retardant cada vegada més perquè els joves dediquen més anys a formar-se i, alhora, cada vegada vivim més anys. Però que la gent estigui tranquil·la, res es pot fer d’un dia a un altre i totes les mesures tindran una transitorietat.

Creu que són dignes les pensions a Andorra?

Sobre aquest tema cal fer el matís del temps que un ha treballat perquè es pot tenir la temptació de dir que les pensions a Andorra són impresentables. Dit això, i referint-me a persones que hagin cotitzat durant més de 30 anys, hem de convenir tots que les pensions, valorant la quantitat com un valor absolut, són baixes, sobretot de la gent que ha treballat per sota del salari mitjà. I són baixes en relació amb el cost de la vida a Andorra per poder tenir un nivell de vida acceptable. Però també és just dir que si les valorem en base al que s’ha cotitzat, llavors no són tan baixes. El rendiment per euro aportat és bastant més bo que a molts països. Per tant, anem a parar a la conclusió que no s’ha cotitzat prou.

Reduir l’estacionalitat del mercat laboral ajudaria a la sostenibilitat de les pensions?

Evidentment. Com més diversificada tinguem l’economia i menys depenent sigui dels sectors sotmesos a la temporalitat, més estabilitzat estarà el mercat i més gent hi haurà cotitzant durant més temps. Fa 15 anys les estacions feien de novembre a abril i no tornaven a contractar gent fins a la temporada següent. Ara hi ha una activitat durant l’estiu que fa que segurament molta gent sigui un empleat durant tot l’any. Però des de la CASS el que no podem fer és convertir-nos en els generadors de polítiques socials. És un error mirar sempre la CASS perquè corregeixi les deficiències del mercat laboral.

I això està passant?

Bé, a vegades ho acabem barrejant tot. El que hem de fer és gestionar tan bé com sigui possible els excedents que hem anat acumulant al llarg dels anys i ser una font permanent d’informació perquè tant el legislador com el Govern puguin prendre les mesures necessàries per anar canviant el model. Però a la CASS no li podem demanar que ho corregeixi tot. És difícil tenir un debat sobre les pensions sense parlar de fiscalitat o sobre com s’ha de finançar la sanitat.

Ara la pilota està a la comissió legislativa del Consell General.

Sí, i tenim per primer cop un escenari molt favorable perquè existeix una conscienciació unànime d’abordar aquest debat sense més demora. Ara bé, no vull ser naïf. Soc perfectament conscient que estem en el darrer terç de la legislatura i a mesura que arribes a un període electoral segons quins debats es fan més complicats. El que m’agradaria és que treballéssim amb molta intensitat i que a final de legislatura tinguéssim un projecte de llei enllestit, no dic aprovat. Si això fos possible, trauríem aquest cruent debat de la contesa electoral, que l’únic que acaba fent és endarrerir les mesures.