“El més important dels voluntaris és la part humana”

Aquest 5 de desembre se celebra el Dia del voluntariat. Una tasca sempre agraïda que demanda, però, d’un caràcter empàtic i una vocació de servei. Allunyada de l’aventura romàntica de viatjar, la tasca de voluntariat suposa responsabilitat sobre les tasques encomanades i respecte per les persones usuàries. D’això en sap i en parla la responsable de l’entitat andorrana Cooperand.

Quins són els inicis de Cooperand?

Doncs a principis dels 2000. El 2003 vaig fer algun projecte amb Soldebo, una ONG de Barcelona, i de resultes d’això vaig viatjar a Bolívia el 2004 com a voluntària. Soc docent de l’escola andorrana i vaig aprofitar aquelles vacances d’estiu per anar de voluntariat.

I la decisió de crear l’entitat aquí a Andorra?

En aquella època treballàvem amb infants amb situació de carrer a localitats com La Paz, Cochabamba i Santa Cruz. Vaig conèixer a Sergio Würtz, que avui en dia treballa també a Cooperand, i vam concloure que el millor per seguir treballant a Bolívia era crear una entitat andorrana per aconseguir recursos d’entitats i administracions.

Com articuleu el voluntariat?

Val a dir que en allò que fem més incisió és en la formació. Jo vaig anar-hi el 2004 sense cap formació i ho vaig passar molt malament pel xoc cultural amb el que veus allí, en situacions de mendicitat, delinqüència, abusos... i vaig assumir des d’aleshores una responsabilitat moral de formar els voluntaris en origen.

En què consisteix aquesta formació?

Des del 2010 portem ja més de 200 voluntaris. De setembre a desembre fem la crida al voluntariat i des del gener fins al juny comença la formació que tant sí com no és obligatòria. En aquestes sessions venen metges a fer xarrades sobre malalties tropicals i vacunació; en una altra hi participa el ministeri d’Exteriors, que explica els drets i les obligacions dels voluntaris; i també venen exvoluntaris a contar la seva experiència.

Com d’important és aquesta formació?

Treballem el xoc cultural, que és el més important. Ara no només treballem amb infants de carrer, sinó que assistim dones, sobre les quals la pandèmia ha agreujat moltes de les violències que pateixen. A més, una de les condicions és que el voluntari viatgi un mínim d’un mes, perquè si no és impossible adaptar-se. Mentre fan la formació han de fer a més de manera paral·lela i obligatòria una acció social de 40 hores amb entitats del país.

També hi ha requisits de caràcter sanitari, oi?

Hi ha la vacunació obligatòria. Abans de viatjar han de fer-se una revisió mèdica per comprovar que no tenen cap malaltia que no pugui ser tractada al país de destí i al tornar s’han de fer una anàlisi de sang per comprovar que no són portadors de cap malaltia. Així mateix, s’han de donar d’alta a Exteriors. I a més, amb la pandèmia, necessitem també un permís especial... el voluntariat no és un joc.

Expliqui què és la cadena de voluntaris.

Doncs que al tornar dels viatges, els voluntaris que hi han participat fan d’altaveus i estiren d’altres contactes aquí al país entre familiars i coneguts per transmetre l’experiència, i aquestes persones a la vegada s’interessen i entren a la roda del voluntariat.

Quin perfil de persones fan el voluntariat?

Molt diferent. Per exemple, el meu pare es va jubilar el 2008 i es va llançar a fer una tasca de voluntariat permanent i treballa al projecte Don Bosco amb més de 2.000 nens. Vull dir que amb 78 anys està treballant a diari. No és important l’edat, perquè el destí pot ser una llar d’acollida de nenes derivades del tràfic o en barris amb situació marginal i precària on donem assistència a les nenes a les escoles i a mares que han estat maltractades. El mínim sí que són tindre 21 anys, però els estudis i la resta no són importants.

Però sí que hi ha un tipus de professió més donat al voluntariat?

No té per què. És veritat que vam tindre una metgessa i vam aprofitar la seva experiència al màxim, però el més important és l’acompanyament dels menors i la part humana. Tenim moltes infermeres, psicòlogues, mestres, que són els perfils que més es donen en aquest sector, però vam tenir una dona que treballava al comú d’Encamp, amb cinquanta i escaig d’anys, que va fer una feina impressionant.

La pandèmia ha retallat les aportacions públiques i privades?

No, i la veritat és que és una sort impressionant. Tant el Govern com les entitats amb què col·laborem no han retallat res i no ens hem sentit en cap moment sols, no només a nivell econòmic, sinó a tots els altres nivells. Hem tingut el suport de famílies empresarials andorranes i tampoc ens han retallat l’ajuda, i això és de valorar.