“Vaig apropar-me al micròfon recitant”

Oscar D’Aniello és considerat un dels lletristes més personals del panorama musical espanyol. Parlem amb ell del concert de demà i de la imminent gira que empendrà de nou al costat d’Helena Miquel, vocalista de Las Flores Azules.

Demà actua a l’Auditori Nacional juntament amb la cantant i multiinstrumentista Andrea Mir. Què li espera al públic que els vindrà a veure?

La gent veurà un format semi-acustíc. L’Andrea estarà al piano i jo recitaré temes de diferents èpoques. Espero que el públic pugui gaudir de la poesia i d’aquest format, que és bastant tranquil. Realment l’acompanyament del piano aporta molta bellesa a les paraules. L’Andrea és una gran pianista.

Delafé i las flores azules es va separar com a grup l’any 2015 i, a partir d’aquí, tant vostè com l’Helena Miquel han fet carrera en solitari. Com ha evolucionat durant aquests set anys?

He hagut d’aprendre a estar sol a l’escenari. I això no és fàcil. Quan portes 15 anys amb una persona al costat i desapareix et quedes una mica orfe. I ara com m’ho faig? Et planteges. Tot i això també m’ha aportat certa llibertat el fet de col·laborar amb diferents cantants com la Bien Querida, la Maria Rodés, Delaporte, Soleá Morente... El fet d’adaptar-me a cada persona m’ha permès fer cançons més variades.

A finals d’aquest mes, però, es tornaran a retrobar amb Miquel per emprendre la gira del 20è aniversari del grup. Estan nerviosos pel retorn?

De moment estem assejant. És veritat que t’imposes un punt de pressió perquè vols que tot surti bé. Ho vius amb il·lusió, ganes i, fins i tot, certa por. Fa una mica de respecte tornar a l’escenari i actuar davant de l’altra gent. Amb l’Helena hem estat assajant però no és el mateix fer-ho a un local que amb els focus i el vertigen al davant.

Qui va tenir la idea?

L’Helena va deixar enrere la vida de músic. Una dia em va trucar i em va dir: “Necessito fer una cançó!”. Una cosa va portar a l’altra i ara ens trobem amb la gira. De fet vaig ser jo qui va dir que si havíem de fer un concert, ja que hi estàvem posats en podíem fer uns quants. A vegades un sol directe queda com un coitus interruptus.

Recuperen també altres membres de la banda?

Sí. En total serem 9 a l’escenari. Som gent que ja ens coneixem i que ja havíem treballat junts. Serà com un partit de costellada però traslladat als escenaris.

Creu que la gent encara els relaciona amb l’anunci de San Miguel?

Hi haurà gent que sí i hi haurà gent que no. Com que tenim un estil tan personal hi havia qui es pensava que jo no era ni cantant. No vaig veure que hi hagués una pujada del grup, com sí que ho vaig notar en un espot de primavera que vam fer pel Corte Inglés l’any 2008.

Més enllà d’haver actuat prèviament a Andorra vostè va fer-hi parada en el marc de la gravació del documental Ciao Pirla, el projecte en què va viatjar amb bicicleta des de Barcelona fins a Milà. Quin record en té?

Vaig estar amb Purito, un ciclista que ara ja està retirat. En tinc un record bonic, la veritat. Va ser una mena d’odissea personal. Una experiència bastant bonica a nivell vital i de cara al meu pare.

Hi ha qui defineix la seva música com hip-pop, pop indie... fins i tot, en una entrevista, van comparar-los com l’antidepressiu que s’hauria de donar a les farmàcies. Què en pensa?

Jo crec que no deixem de fer música pop. Si hagués estat una persona que hagués pogut cantar afinant hauria estat un cantant de pop normal. Jo volia ser cantant i al final vaig trobar la manera d’apropar-me al micro, que va ser recitant. A les lletres parlo de la meva manera de veure la vida, de les coses que m’envolten, d’allò quotidià i que ens afecta a tots, del fet que l’amor és el més important a la vida... Hi ha un rerefons tristament feliç.

És un concepte de rap diferent.

He de dir moltes paraules perquè sinó se m’acaba ràpidament la lletra. Ho revesteixo molt tot. És cert que tinc un estil més poètic. No soc d’aquest estil de rapejar de “vacilar” o de dir que “jo soc el millor”. Allò que faig és molt descriptiu. M’imagino una situació i intento aconseguir que quan tanquis els ulls, la vegis.

Ja per acabar. Si hagués de triar un tema del grup, quin seria i per quin motiu?

Potser seria Mar el poder del mar. Jo crec que va arribar a la gent. És un himne generacional. De fet, moltes persones ens han escrit explicant-nos que els havia canviat la vida o que l’havien escoltat en moments molt especials: quan s’havien enamorat, quan havien tingut fills... Són coses molt fortes. Potser aquesta cançó també és la que ho va canviar una mica tot. Ens va marcar l’estil que ens ha acabat funcionant com a grup.