“Millorar la comunicació molt més enllà de la parla”

Sandra Soler és logopeda especialitzada en el tractament de persones amb discapacitats psíquiques al centre de Santa Coloma de la fundació privada Nostra Senyora de Meritxell. Amb motiu del Dia Europeu de la Logopèdia ha explicat en què consisteix la seva feina i quins són els objectius que es marquen a l’hora de tractar els seus pacients.

Per començar, ens pot explicar quina és la feina d’un logopeda?

Som professionals de la salut i treballem per ajudar a millorar la comunicació dels nostres pacients, no només ajudem a dir bé la lletra ‘r’ als nens i ajudem a la gent a millorar la tartamudesa. La nostra feina consisteix en ajudar a fer funcionar els músculs de coll en amunt, ensenyem a persones que han tingut paràlisis cerebrals a mastegar, a engolir i en alguns casos fins i tot a agafar i treure aire per respirar. Sense una bona respiració és impossible millorar la parla. Tot i això, nosaltres volem millorar la comunicació dels nostres pacients molt més enllà de la parla, perquè en alguns casos alguns no seran capaços de desenvolupar un llenguatge verbal.

Com és el seu dia a dia?

El que ho vertebra són les sessions que portem a terme amb la gent que viu al centre que la fundació té a Santa Coloma, però també en faig en escoles bressol o d’educació primària, una mica on em necessitin.

Com enfoquen el tractament?

El model de treball que seguim incorpora activament la família i el seu entorn. No importa el que treballem a les sessions si després no tenen l’oportunitat de comunicar-se activament i de relacionar-se amb el seu entorn. Necessitem que tots els elements externs ajudin en el procés. Per tant, una part de la nostra feina és donar a l’entorn del pacient eines que facilitin la millora.

Per què és tan important per vostès incorporar l’entorn en el procés?

Nosaltres treballem de manera específica amb els usuaris una hora i mitja a la setmana com a màxim. Especialment amb els problemes de comunicació hi tractem la problemàtica concreta, però després han de poder-ho aplicar amb la seva família i amb la resta d’equips educacionals, de fisioteràpia, etc. que interactuen amb ells al centre. D’aquesta manera, inconscientment en la seva vida quotidiana milloren la seva comunicació, sigui quin sigui el seu nivell.

Com es coordinen els diversos professionals per integrar el que aprenen els usuaris a les vostres sessions?

Fem coordinacions on compartim les coses noves que estem integrant en l’aprenentatge que està tenint aquesta persona. Per exemple, amb persones que no tenen accés a la comunicació oral i volem proporcionar-los un sistema de comunicació alternatiu o augmentatiu, és a dir, que substitueixi o ampliï la seva capacitat comunicativa. Un mètode habitual és l’ús de pictogrames. Quan fem aquest pas ho comuniquem a la família, als fisioterapeutes, als terapeutes ocupacionals, als seus psicòlegs, als educadors d’aula... a qui calgui. Els ensenyem quins pictogrames hem començat a fer servir i com els estem utilitzant perquè puguin relacionar-se amb el seu entorn a partir de les eines que els hem donat.

Aquests sistemes tenen una estructura definida?

Sí que hi ha un sistema concret de pictogrames que si decidim emprar té unes fases molt marcades i s’han d’anar seguint amb cert rigor.

Quins altres sistemes hi ha?

Un de molt útil és el sistema bimodal. És un llenguatge de signes que resulta molt útil. Per exemple, una persona que necessita el tractament d’un fisioterapeuta necessita tenir la capacitat de comunicar si un moviment li fa mal, poder dir que sí i que no. És important que sàpiguen que si el pacient es posa la mà sobre el braç vol dir que necessita ajuda, per exemple.

Heu hagut de formar a companys en aquest sentit?

Els nostres companys saben fer servir els sistemes de comunicació que ensenyem i si tenen dubtes sempre es poden acostar a demanar ajuda. Tots sabem una mica de tot, a part de la nostra especialitat.

Què suposa per aquestes persones no poder-se comunicar? Com influeix en com es relacionen?

Quan tens un problema de llenguatge tens un problema de comunicació. Pensem una persona amb síndrome de Down, el fet de tenir la llengua més gruixuda del que és habitual els provoca una distorsió a la parla i és un impediment. Nosaltres treballem per a la inclusió total d’aquestes persones comunicativament. Si aconseguim millorar la seva parla, la comunicació serà molt més funcional i per tant podran transmetre millor el que senten, el que pensen i en termes generals el seu dia a dia serà molt més senzill.

Amb quins perfils de pacients treballen? Com s’enfoca de manera específica la feina amb aquestes persones?

Tenim a persones amb trastorn de l’espectre autista que no tenen llenguatge i en l’àmbit social els costa molt integrar-se. Amb ells intentem millorar la capacitat de comunicar-se. També hi ha persones amb paràlisi cerebral a les quals donem eines per comunicar-se de manera alternativa si fisiològicament no poden parlar. A més a més tractem amb persones sordes. Ens adaptem segons el problema que té la persona.

Hi ha diferències entre els pacients que tracteu amb una condició de naixement i aquells que han perdut capacitat de comunicació per una malaltia o un accident?

Ens adaptem a les necessitats de cadascú per donar un tracte personalitzat. El model centrat en la persona és justament això. Una persona que ha perdut la parla a causa d’un accident tindrà inquietuds que una persona amb paràlisi cerebral des del seu naixement no tindrà perquè mai ha sabut el que és. Per a una persona amb paràlisi cerebral l’accés a la comunicació és diferent, no és el mateix treballar amb algú que mai ha pogut fer servir les cordes vocals que una persona que les ha utilitzat durant anys i de cop no pot fer-ho. En un cas intentarem que funcionin per primer cop, i en l’altre que recuperin el seu funcionament habitual.

És fàcil explicar el que feu als pacients i les famílies?

Sí, tothom vol que aquella persona millori, i entén que com més sòlida sigui la seva comunicació millor per ell i per tothom.