“No hem d'oblidar que el públic ve a passar-s'ho bé”

Josep Carreras és un dels noms més importants de l’òpera del segle XX. Demà a les vuit del vespre el tenor català resident al Principat actua al Centre de Congressos d’Andorra la Vella acompanyat de la mezzosoprano massanenca Maria Soler i el pianista Lorenzo Bavaj.

Si no vaig errat, la darrera vegada que va actuar a Andorra va ser fa 20 anys.

Sí, va ser l’any 1999, en un concert benèfic a favor de la fundació contra la leucèmia que porta el meu nom. Aleshores també vam tenir l’ajuda de Crèdit Andorrà.

Li fa il·lusió tornar a cantar per al públic andorrà?

Sí, em fa molta il·lusió perquè fa dos anys que soc resident al país i tota la meva família viu aquí i els meus cinc nets van a l’escola aquí. Estic encantat d’haver pujat a Andorra per viure amb ells i per gaudir de tot el que ofereix el Principat.

Què és el que li agrada més del país?

M’agrada la seva gent. M’agrada poder-hi parlar català. El país és dinàmic i es modernitza, cada vegada té més empenta i hi ha més projectes interessants. Em fa molt feliç viure aquí. També hi ha una altra cosa que no convé oblidar, que és la salut. Per a les persones que vivim dels pulmons el clima d’Andorra és ideal.

En el concert de demà actuarà amb la jove mezzosoprano massanenca Maria Soler. Què me’n pot dir?

Encara no l’he conegut personalment, però hem pogut parlar per telèfon algunes vegades. Abans del concert sí que farem un parell d’assajos. Sí que l’he pogut escoltar i veure en uns vídeos que em van proporcionar. Vaig pensar que és una cantant jove que encara s’està formant, però ja té un nivell magnífic. Poder fer aquest concert amb ella serà una joia. La Maria cantarà dues àries molt maques i importants, però també, diguem-ho ben clar, molt difícils: l’Havanera de Carmen, de Georges Bizet, i Mon cor s’ouvre à ta voix, de l’òpera de Camille Saint-Saëns Samson et Dalila. Estic segur que se sentirà molt ben acompanyada pel meu pianista, el Lorenzo Bavaj. Fa més de trenta anys que hi treballo i és un home d’una gran cultura musical i que coneix tots els gèneres.

El repertori combina grans clàssics del romanticisme amb cançons d’arrel més popular. Per què ha triat aquest programa?

No hem d’oblidar mai que el públic ve a passar-s’ho bé. Quan vaig a un recital m’agrada escoltar les peces que conec. Ja sé que això potser no és gaire intel·lectual. El que presento en aquests recitals és un repertori agraït i amable, amb peces no gaire feixugues. Sempre mantenint el rigor en la interpretació, és clar.

La música culta del segle XX va estar marcada per l’experimentació. Creu que hi ha una tornada a la tonalitat i a la tradició?

És important que hi hagi innovació. En la música, com en la pintura i la literatura, hi ha unes 200 obres que podríem qualificar d’universals i que, per tant, cal conèixer. Però això no vol dir que no s’hagi de promoure l’experimentació. El problema, avui, de molts teatres d’òpera és que el director, si no té gaire determinació i no sap el que vol, no s’arrisca i només es programa el repertori de sempre per tenir la cadira assegurada. Sap què passa si no es programen obres contemporànies? Que el públic no les coneix i tots els teatres acaben vivint d’oferir el mateix: del Rigoletto, La Traviata, La Bohème i la Tosca. Cal que els teatres tinguin directors amb la valentia i el coneixement necessaris per programar el repertori modern.

Es planteja ampliar la col·laboració de la fundació amb el Govern?

Sé que properament ens reunirem amb el ministeri de Salut. Espero i desitjo que hi hagi una col·laboració estreta entre la fundació i el Govern.

Què és el més important que ha après dels seus mestres?

Tot. Cal que l’intèrpret tingui una intuïció natural, un talent per a la música, però tenir un bon mestre és essencial. El més important que n’he après és saber el que s’ha de fer i el que no s’ha de fer a l’escenari, treballar amb rigor i estimar la professió. Si pot ser, ser sempre el primer d’arribar als assajos i l’últim d’anar-te’n.

Vostè ha tingut la fortuna de treballar amb els millors intèrprets i directors del segle XX.

De cadascun he après alguna cosa. N’he aprofitat tot el que he pogut per créixer com a intèrpret. Una de les figures més importants és la del director d’orquestra. A part del talent i la dedicació, el que fa que, per exemple, Herbert von Karajan, Leonard Bernstein, Claudio Abbado i Riccardo Muti destaquin és que tenen la intuïció i la intel·ligència per comprendre quin material humà tenen i fer-lo brillar.

Vostè va treballar amb Montserrat Caballé. Què en pensa, de la seva figura?

És la veu més extraordinària que ha donat el segle XX, d’una puresa inigualable. No en tinc cap dubte i estic disposat a debatre’n amb qui faci falta! [riu].

Permeti’m, finalment, que li pregunti pel Barça. Com veu l’equip?

Sembla que anem una mica millor, oi? Hi ha una mica més de moral, de ganes de tornar a ser el Barça que tots volem. Hi ha futbolistes magnífics, també en les noves generacions, i un entrenador que creu en el futbol i que té les idees clares.