“La mort d'un fill mai s'accepta, aprens a conviure-hi”

Rosa Galobardes, presidenta de l’Associació Marc G.G. (Ajuda mútua davant la pèrdua), presentarà el proper 19 de maig a la Sala Prat del Roure Sempre Junts, un llibre en el qual transmet com ha viscut el procés de dol a partir del moment que va morir el seu fill en un accident de trànsit ara fa 11 anys. En parlem amb ella:

Com va sorgir la idea d’escriure aquest llibre?

Potser fa més de 5 anys que tenia la idea al cap. De fet, metges i científics que he anat coneixent els últims anys em deien que ho provés. L’any 2019 vaig començar a escriure’l però el vaig deixar arraconat i l’any passat m’hi vaig tornar a posar. Ara ja farà 11 anys de la mort d’en Marc i potser em trobo en una etapa que m’he vist preparada per a fer-ho. Bàsicament escric el viatge d’aquest anys sense ell.

Com està estructurat?

L’he fet per capítols i hi he inclòs sis pròlegs. No és gaire habitual però durant els viatges que he fet amb el meu marit hem conegut molta gent que ens ha marcat i que ara ha volgut participar en el llibre. Els primers capítols, de fet, són molt emotius. Explico, per exemple, com vaig acompanyar el meu fill a l’institut i com, unes hores abans que morís, em va explicar que era el dia més feliç de la seva vida perquè havia tret un deu en matemàtiques.

Per a què li agradaria que servís aquesta publicació?

Ho he fet per expressar-me però també per ajudar altres persones. Recordo que al principi em vaig bolcar molt en la lectura i buscava llibres que m’ajudessin a afrontar la mort. Per desgràcia pensem que això només passa als altres i, quan ho vius en primera persona, no t’ho creus. En Marc m’ha ensenyat que la mort existeix.

Tinc entès que el seu marit i el seu fill Àlex també han col·laborat en el llibre.

Hi ha una part del llibre que inclou un escrit del meu home. Per altra banda, el meu fill Àlex també em va demanar permís per escriure quatre línies com a germà. A més, també hi ha un escrit dels seus companys de classe.

Parla de tornar a viure després de perdre un ésser estimat... com ho ha gestionat?

Tenia dues opcions. No moure’m, quedar-me amb l’escepticisme i mirar de viure com podia o buscar realment què hi havia darrere de tot això. El meu marit i jo ens hem mogut molt. Hem viatjat arreu d’Espanya. Hem assistit a moltes conferències i fins i tot hem parlat amb mèdiums perquè no podíem acceptar aquesta mort. Buscant i trobant hem parlat amb molta gent que ha estat de dol i ha arribat a trobar un punt de pau interior.

És important recordar els moments feliços?

Sí. Jo sempre ho dic. Pots viure de moltes maneres un dol. Jo estic intentant viure amb la gratitud d’aquests 17 anys que he pogut estar al costat d’en Marc. Una pèrdua és dolorosa i horrible, i no vull que sembli que intento treure alguna cosa positiva d’un fet tan negatiu. Però ara conec molta gent que ha perdut fills i penso que és important recordar els moments de felicitat. M’agradaria transmetre-ho així.

Com s’ha sentit abans i després d’escriure el llibre?

A l’inici em queien les llàgrimes. De fet, hi ha un capítol que dedico al meu fill Àlex, i és que ell va perdre el seu germà i alhora els seus pares. Jo sempre dic que és una doble pèrdua. El meu marit encara no l’ha llegit perquè li ha fet molt mal. Per a mi ha funcionat com una teràpia. Si una mare que es troba en la mateixa situació s’identifica una mica amb mi jo ja estaré contenta.

Es parla prou sobre la mort?

No. La mort és totalment un tabú. La gent no en vol parlar i penso que s’equivoquen. No per parlar-ne estaré més malament. De fet, jo penso que el dol ha de fer mal. I per sortir-ne a poc a poc primer has de tocar fons. No el pots amagar. I, a partir d’aquí, aniràs aprenent a conviure amb això. Cadascú té el seu ritme. La mort no s’accepta i no tornes a ser mai la mateixa persona. Però aprens a conviure-hi si et dones permís per fer coses.