“Per a una reforma constitucional cal maduresa i consens polític”

A poc de complir-se trenta anys de la redacció de la Constitució andorrana, un dels artífexs, Pere Vilanova, repassarà aquesta tarda (a les 19.30 hores) l’estat de salut del text i quines són les possibilitats de mantenir-se en peu en els pròxims temps, en una conferència, organitzada pel PS, que tindrà lloc al Teatre Comunal de la capital.

Com recorda el procés constituent del qual va formar part?

El canvi que fèiem implicava un salt de 700 anys. Andorra no tenia una Constitució com a tal, sinó que tenia un conjunt de pràctiques i costums, però no una Constitució escrita. Si un dia els britànics decidissin fer una Constitució farien un salt des del segle XIII. Quan canvies un regim polític i el vols canviar per fixar com vols que siguin les institucions ho has de posar per escrit. I ho has de posar de tal manera que el poble i totes les institucions li donin credibilitat. Com més anys passen veig més clar que allò que vàrem fer va ser més gran.

Li va quedar alguna espina clavada d’aquell procés de redacció?

A mi espines clavades no me’n van quedar perquè en aquell procés hi havia polítics i assessors de cadascuna de les parts. Hi havia representants del Copríncep episcopal, una delegació molt potent del Copríncep francès i després la comissió de la part andorrana. Jo era el coordinador dels tècnics del Consell General així que m’adaptava als acords que els polítics prenien.

Per tant, entenc que no hi ha res que després de redactar el preocupés.

No, la meva preocupació en aquell moment era que una Constitució de tan gran envergadura ha de tenir una ambició i ha de ser formulada de manera que sigui una Constitució adaptable al canvi. La preocupació era fer una Constitució que fos adaptada als temps però també adaptable al futur. No volíem una Constitució immobilista i crec que l’andorrana és adaptable.

Per tant, seria fàcil poder-la modificar?

Les constitucions que han durat més en el temps és perquè es van saber formular d’una manera oberta als canvis. Els que han fet constitucions rígides amb l’objectiu de fixar les idees d’una època, després han requerit molts canvis. La Constitució ha de ser una eina adaptable però tampoc canviable a cada esternut. És una balança entre continuïtat i canvi.

Com s’aconsegueix aquest equilibri?

No depèn dels tècnics sinó de la maduresa dels polítics que la van fer i els que han vingut després. La Constitució andorrana ha funcionat prou bé com es va demostrar, per exemple, amb l’obertura a la comunitat internacional.

Com podem saber que una Constitució ha quedat obsoleta?

Es nota de seguida perquè comencen a grinyolar força coses. Fins i tot es detecta abans de promoure canvis a la lleugera. En democràcia aquesta administració de les coses les fa la classe política i els tribunals. A Andorra ha jugat un paper molt important el canvi que va fer la modificació de la justícia i el paper del Tribunal Constitucional, que ara té un paper fonamental. Les societats canvien molt perquè vivim col·lectivament i cal estar a l’escolta dels temps. Entenc molt bé que els joves de 25 anys sentin que s’han trobat la Constitució feta.

Creu que és el moment d’obrir el debat sobre la reforma constitucional per encabir-hi aspectes com l’avortament?

Entenc que aquesta és una de les qüestions sensibles, però cal recordar que durant el procés constituent va ser un tema que es va tocar molt suaument. En aquell moment va preocupar molt més el matrimoni civil i el divorci. Amb relació a l’avortament et puc dir com a tècnic que és un tema del legislador i només li correspon a ell formular diferents alternatives legislatives i en el seu cas, si alguns dels actors implicats no ho veu clar, i parlo del TC, que sigui el tribunal qui fixi el dret i això vol dir si és concloent amb la Constitució o no.

Això vol dir que no cal una reforma constitucional per legalitzar l’avortament?

No, jo el que dic com a tècnic és que quan la societat consideri oportú que s’ha d’obrir aquest debat s’ha de fer en seu legislativa i és el legislador, que és el representant del poble, qui tirarà endavant el procés que vulgui i consideri oportú, i això també pot incloure una reforma de la Constitució. Dit això hi ha qui hi estarà a favor i en contra.

La qüestió de l’habitatge també està resultant un problema important, però a vegades és difícil que les constitucions garanteixin aquest dret. Per què?

Als textos l’estructura del capítol de drets és molt important que sigui clara. Per una banda, hi ha drets de participació política, com són les llibertats fonamentals que depenen de mesures administratives i que es veu molt clar quan es garanteixen i quan no. Després hi ha els drets econòmics i socials, i aquests són drets que el legislador ha d’impulsar però és un tema de desenvolupament econòmic. Els jutges no poden anar donant claus d’habitatges ni el legislador crea vivendes per decret. Això depèn de les polítiques públiques desenvolu­pades.

En general, s’acostuma a dir que abordar una reforma de la Carta Magna suposa riscos. Quins riscos hi pot haver?

El que ha de fer cada país és administrar aquesta tensió entre Constitució i tensió social. Cada país obre el seu meló a la seva manera. Els canvis normalment es precipiten i l’important és que la classe política estigui en sintonia amb el temps i amb el màxim consens. Per fer això es necessita molta maduresa i el màxim consens polític.

La figura del Coprincipat corre perill si s’obre el meló de la reforma de la Constitució?

Quan es va redactar el text es va aconseguir assegurar l’equilibri que alguna gent pensava improbable de mantenir el Coprincipat integrat dins la Constitució amb competències limitades per la pròpia Carta Magna. La veritat és que Andorra té la Constitució que té gracies als Coprínceps i he de dir que els Coprínceps van jugar al joc constitucional de forma generosa, perquè podrien haver bloquejat el text. Si m’ho hagués preguntat al segle XVIII hauria dit que de cap manera i escolta aquí estem i amb el Coprincipat vigent. Ara que tinc una edat abans de dir que això dels Coprínceps no s’aguantarà penso que més val que reflexionem una estona. Em sumo a les opinions que el Coprincipat ens ha ajudat a sobreviure com a unitat política independent des del segle XIII.