“Volem un intercanvi cultural Andorra-Vall d'Aran-Tolosa”

José Luis Muñoz és un escriptor incansable que ha publicat en 35 anys mig centenar de llibres en quatre gèneres tan diferents com la novel·la negra, la històrica, relats eròtics i les novel·les fantàstiques que serà avui a Andorra. Muñoz ha guanyat més de 22 premis literaris, entre els quals destaquen el Tigre Juan, Azorín i Café Gijon. A banda de ser un escriptor compulsiu també és el fundador del festival cultural Black Mountain Bossòst, que se celebra a aquesta localitat de la Vall d’Aran des del 2017, de l’organització Lee o Muere i de les activitats culturals dels Dijous de Mercantic a Sant Cugat. Són dies difícils per als autors perquè és un fet que ja no es llegeix com abans i tot i els nombrosos premis, manifesta que les vendes de les seves 35 novel·les no arriben als 80.000 exemplars. Són temps convulsos per a la cultura i és complicat saber distingir entre l’oferta –que tot i així s’ha multiplicat des de la pandèmia– quins llibres valen la pena. Curiosament, tot i la davallada de les vendes de llibres aquests darrers anys, les editorials i els festivals literaris es multipliquen. A final de l’any passat va ser a Andorra sense pena ni glòria un altre autor espanyol, que suposadament és el que més llibres va vendre. No obstant això, fa certa vergo­nya aliena llegir pàgines farcides de faltes d’ortografia, clixés intel·lec­tualment deshonestos, fets i noms de persones reals que no han tingut res a veure amb els delictes esmentats; en resum, haver de suportar una falta de rigor imperdonable en el contingut i en la forma de les seves novel·les sobre Andorra. Tot al contrari del que es pot respirar en les descripcions crues i honestes dels mons que Muñoz crea per als seus personatges, que no podrien ser més diferents d’un llibre a un altre. Val la pena acostar-se, avui a les 18.30 hores, a l’Institut Cervantes a l’ambaixada d’Espanya per escoltar-lo parlar dels secrets de la creació literària “al fil d’aquesta frase de Goya: el somni de la raó produeix monstres”. Hi participaran Lluna Vicens, Albert Villaró, Carlos Manzano i Miguel Izu. Serà l’esdeveniment de tancament de l’edició del 2022 del Black Mountain Bossòst, amb què Muñoz espera lligar Andorra estretament al festival cultural més important de la Vall d’Aran.

En quina novel·la està treballant actualment?

Estic acabant una trilogia que vaig començar fa quatre anys que es titula Brother –germà–. La vaig començar a escriure arran d’un viatge extraordinari que vaig fer per tota la costa oest dels Estats Units en cotxe, des de San Diego fins a Alaska. Els viatges tenen una funció molt literària i inspiradora. En un quadern anoto totes les coses que em semblen interessants: els motels de carretera, els incidents, el tipus de gent que vaig trobant cada dia, les meves impressions dels llocs, etcètera. Brother és una descripció realista d’un segment en auge de la població americana, els anomenats white trash (escombraries blanques) que no es troben representats pel poder de Washington, solen votar per Trump i senten que la seva situació econòmica cada cop és més compromesa. La novel·la explica la història de dos germans, Caín i Abel; de fet la religió juga un paper rellevant a la trilogia perquè té una notable importància en la vida quotidiana d’aquest país. La vaig escriure d’una tirada però per intuïció la vaig dividir en tres parts perquè l’editorial tenia problemes per publicar-la pel fet que té 1.000 pàgines. La segona part es diu Viaje i es posarà a la venda abans de l’estiu, mentre que el tercer volum sortirà per Nadal amb el títol de Destino.

Em pot explicar els seus inicis? Va tenir èxit ràpidament?

Les meves novel·les van guanyar més de vint premis perquè les històries van agradar. Quan vaig començar els premis eren nets, però des de llavors molts s’han prostituït. Fa 35 anys vaig guanyar dos premis importants, el Tigre Juan i l’Azorín, amb dues novel·les negres: El cadáver bajo el jardín i Barcelona negra. Les va publicar Etiqueta negra, que en dos anys va editar més de 100 novel·les d’autors de tot el món i va crear la Setmana negra de Gijon. Vaig tenir la sort de conèixer Donald Lake i Montalban, entre molts altres, així que els meus inicis van ser prometedors. Tot m’interessava. Per exemple, em cridava l’atenció el premi Sonrisa Vertical, i el vaig guanyar el 1990, amb una obra que va vendre més de 30.000 exemplars. Això et demostra la curiositat i la necessitat d’escriure que tenia aleshores. També m’encanta la novel·la històrica però requereix moltíssim sacrifici, molta investigació, és un gènere que exigeix anys de treball. La meva darrera novel·la, per exemple, El centro del mundo (Editorial Almuzara, 2020), vaig trigar 15 anys a escriure-la, és clar que representa un esforç descomunal.

Com va venir la idea d’enllaçar el Festival de Bossòst amb Andor­ra? També ho vol fer amb Tolosa, oi?

Això ve pel director de l’Institut Cervantes de Tolosa. Algunes de les activitats del festival es van realitzar a l’institut i aquest any com que es va obrir una sucursal a Andorra, em va dir: “Per què no organitzes una activitat aquí?” Aleshores vaig entrar en contacte amb l’ambaixador Àngel Ros i ens va rebre molt bé, tant a mi com a Lluna Vicens, la comissària del festival, i vam idear aquesta jornada per tancar el festival.

Quina és la seva visió del Festival de Bossòst i el rol que hi pugui jugar Andorra?

Volem internacionalitzar-lo. Ja havia vingut algun autor de fora en edicions anteriors, però ara volem que vinguin d’Andorra, França, Anglaterra, si és possible. Si pogués ser, organitzar l’any que ve un parell de jornades aquí amb autors andorrans i fins i tot convidar autors d’Andorra que vinguin a la Vall d’Aran per fer com una mena d’intercanvi cultural i potser fer el mateix amb Tolosa, que pertany a Occitània i hi ha una vinculació molt important amb la Vall d’Aran.

Què el va portar a viure aquí des del 2011?

Tinc una vinculació emocional i sentimental amb la Vall d’Aran des dels 18 anys. Quan tenia un cap de setmana llarg sempre m’escapava des de Barcelona. El paisatge em sembla molt extraordinari, espectacular, molt diferent de la resta dels Pirineus. Trobes pastures a una altitud increïble que en altres llocs del Pirineu serien només roques. També té una fauna extraordinària. M’agrada perdre’m pels boscos i creuar-me de tant en tant amb algun cérvol, o cabirol fins i tot amb algun os! Pots estar un dia sense veure cap ànima. Si t’agrada la muntanya i la tranquil·litat crec que aquest és un dels millors llocs del món.