“L'addicció no és res més que una malaltia de l'autoengany”

Roger Pera presentarà demà a les 21 hores a l’Auditori Claror de Sant Julià de Lòria ÈXIT, el musical de la meva vida, un espectacle en primera persona on, acompanyat d’un piano, l’actor farà un repàs de la seva vida combinant els moments més bons amb els més dolents. En parlem amb ell.

El musical està basat en un llibre autobiogràfic. Quan va començar a escriure’l?

El llibre comença el gener del 2014 quan jo em vaig presentar a l’obra Germans de sang. Aquell dia va canviar tot. Vaig sortir als diaris, a les teles i en Basté em va fer una entrevista. Tenia una addicció a la cocaïna, no estava bé i li vaig prometre que d’aquesta experiència en sortiria una de positiva. Llavors vaig començar a escriure el llibre. Es va publicar durant a la pandèmia i el pròleg, precisament, és d’ell.

Va tenir una bona acollida?

Sí. El llibre va funcionar molt bé, sobretot a les escoles. Llavors vaig pensar que seria bonic fer-ne un monòleg. De fet, no és un llibre trist. Explico moltes anècdotes divertides. També és cert que, com en totes les vides, hi apareixen obstacles. I un dels més destacats és quan em vaig enganxar a la cocaïna. Se me’n va anar de les mans.

Quan neix la idea del monòleg?

L’any 1999 vaig anar a viure uns quants mesos a Nova York. Allà un profesor em va dir que em portaria a veure una cosa que m’agradaria molt. Vam anar a un teatre clandestí on hi havia unes 70 persones. Quan es va aixecar el teló, va aparèixer Nicolas Cage amb una guitarra. Ell explicava la seva vida i li podies fer preguntes. Llavors vaig pensar: quan tinguis una història potent, faràs això.

El musical tracta temes com l’amor, la fragilitat de la condició humana, el sentit de l’humor i l’addicció.

De fet, faig un flaixbac i començo a explicar la meva vida des de petit. La gent no para de preguntar-me si és una teràpia. Jo els dic que no, que n’estic tip de teràpies! Simplement ho faig per compartir allò que vaig viure per veure si puc salvar alguna vida i, sobretot, per explicar què és una addicció. Penso que en aquest país estem 50 anys endarrerits amb aquest tema i ho hem anat posant sota l’estora.

Què és una addicció?

Un addicte no és una persona viciosa ni mentidera. Un addicte és una persona que, en la majoria dels casos, té l’autoestima baixa, poca tolerància a la frustració i hipersensibilitat. I això s’ha d’explicar. Jo sempre he tingut molt de dolor al pit. Era un nen hipersensible, dislèctic... llavors vaig passar a ser un adolescent amb trastorn antisocial… hi tenen a veure molts factors i és complex d’explicar, però penso que no ens n’hem d’amagar.

Parla bastant del dolor.

És que el fet d’estar enganxat a una droga com la cocaïna no s’allunya tant del fet de tenir, per exemple, bulímia, anorèxia o depressió. Tot parteix d’una fragilitat humana, i és quan el cervell s’aferra a una droga per anestesiar el dolor que produeix. No és res més que una malaltia de l’autoengany.

Valgui la redundància, l’espectacle ha tingut bastant d’èxit fins ara!

Una de les coses que em fan més feliç és que ja porto 40 funcions a Barcelona. Hi ha un nano que es diu Jonathan que potser ha vingut 13 vegades a veure la funció. Quan ve, anem a fer una Coca-cola. Jo penso que a ell ja li hem salvat la vida. Hem d’intentar fer-ho amb les altres addiccions. Posar-les sobre la taula i parlar-ne. Allò que més costa d’una addiccio és acceptar que la tens.

Què representa per a vostè cada vegada que puja a l’escenari i s’ha de representar a ell mateix en aquesta situació?

La sensació és preciosa. A mi ja em queda lluny però l’obra em deixa destrossat per dins. Acabo molt cansat anímicament perquè això ho he viscut de prop. El meu pare em va dir que és el monòleg més bonic que he fet mai. Ell va patir molt fins que no me’n vaig adonar. L’entorn sempre pateix. Però costa molt de veure perquè el cervell sempre et diu “torna-hi, ja veuràs com t’ho passaràs molt bé!”.

Els diners recaptats es destinaran a l’associació Projecte Vida. És important acompanyar les persones amb aquest trastorn?

Totalment. Ajudar-les a comprendre que tenen una malaltia és molt important. També ho és que elles es vulguin recuperar. Jo conec un noi d’Alcarràs que va haver de sortir-se’n sol perquè la seva pròpia família no el va voler ajudar. Això té un gran mèrit.

Com s’arriba a aconseguir?

Allò important és que canviïs de vida a poc a poc, però que la nova vida et compensi. Les persones addictes som tan addictes que, fins i tot, podem ser-ho a les coses cares. Jo ara necessito anar cada dia a veure el mar, regar les meves plantes… he canviat la meva vida però la personalitat no es pot reconduir. Abans patia i ara disfruto.