“Lorente ha transmès la història més enllà de la festa i les drogues”

Parlem amb Pedro García Aguado, l’exjugador de waterpolo espanyol que va participar als Jocs Olímpics de Barcelona 92 i que ara ha col·laborat com a assessor en la pel·lícula 42 segundos, la coproducció hispanoandorrana que s’estrena avui a les sales.

Vostè ja ha vist la pel·lícula… s’hi ha vist reflectit?

La veritat és que es fa difícil de dir... ja han passat trenta anys! He de confirmar que l’actor Jaime Lorente ha cuidat molt tots els detalls. Sobretot alguns gestos i com ha estat capaç de transmetre la història més enllà dels episodis de festa i de drogues. Realment hi havia una bretxa emocional.

Llavors, Jaime Lorente queda aprovat amb nota.

No tan sols en la interpretació del personatge, sinó també en el fet de saber-se desenvolupar dins de l’aigua. Ha estat un treball enorme que han fet tots els actors. I s’ha de valorar que en Jaime no venia del món de la natació.

Suposo que tant Álvaro Cervantes amb Manel Estiarte com Jaime Lorente amb vostè han passat temps junts per conèixer-se, per amarar-se del personatge. Com va viure aquestes trobades amb Lorente?

De fet em vaig desplaçar a Barcelona quan gravaven les escenes d’aigua. Realment els actors estaven patint. Ho estaven passant malament perquè no és el seu medi habitual. Les converses no només es van enfocar en l’aigua, sinó com dibuixar el personatge.

Com és Pedro García Aguado a la gran pantalla?

Un golfo, un frívol. Però també un personatge molt humà. De fet li vaig explicar a Lorente que arran dels meus problemes familiars em vaig acabar refugiant en el consum de substàncies. Ell es va mostrar molt comprensiu i va dir que m’entenia. Tots carreguem la nostra motxilla.

Per què creu que l’equip de càsting de la pel·lícula va escollir Jaime Lorente per representar el paper? Creu que comparteixen algun tret?

Crec que el van escollir per algunes accions o per alguns deixos que la pel·lícula vol mostrar. Sembla un paio molt macarra i molt xuleta. Però Lorente, realment, és una persona molt calmada. Jo crec que li van veure això. El fet de ser un xaval madrileny i jove.

La pel·lícula explica una història que molta gent sap com acaba. Tot i això, és una de les estrenes més esperades d’aquest any. Per què creu que ha passat?

Vam ser un equip molt de la gent. Un equip molt jove que va triomfar amb molt poc temps. Realment penso que vam enamorar el públic. Van ser molts els que van viure aquests Jocs com a propis i crec que, després de 30 anys, encara és a la retina de molta gent.

A la dels actors no!

És cert. En Jaime tenia un any i l’Álvaro, tres. Hi ha generacions que han nascut més tard i hi ha molta gent jove que no sap com acaba el partit. Penso que és bo deixar-ho a l’aire. Hi ha qui té ganes de veure-la per tornar a reviure el final i hi ha a qui li agafarà de sorpresa.

Tot i això, hi juga un paper important la nostàlgia...

Molt! Realment la pel·lícula et trasllada a l’any 1992. És espectacular la creativitat i l’estilisme del film. Veure com l’equip ha estat capaç de recrear la piscina. De fet, jo faig un cameo a les grades interpretant un directiu. Quan era allà sentia com si estigués mirant un altre cop la final dels Jocs!

Es comenta que Estiarte i Aguado es passen gran part de la pel·lícula discutint per les seves diferències a l’hora d’entendre l’esport. Era així a la realitat?

Va ser difícil per la joventut entendre’s amb els madrilenys. Hi havia una diferència d’edat important i, a més, el caràcter dels madrilenys xocava una mica amb el seny català. Hi havia certes disputes però al final vam aprendre a jugar en equip.

On es troba el límit entre la realitat i la ficció?

És cert el dibuix que es fa del viatge a Andorra per entrenar. Vam donar el millor de nosaltres mateixos amb uns mètodes d’entrenament molt durs. Si l’entrenador ens demanava pujar 10 muntanyes, les pujàvem. Si se’ns demanava nedar 10.000 metres, fer dues hores de peses i jugar partits de futbol inacabables, ho fèiem. Tant ens feia perquè la motivació estava pels núvols. Estàvem a punt de jugar uns Jocs Olímpics!

Per algun motiu Dragan Matutinović era conegut com a ‘sergent de ferro’.

Era un entrenador molt disciplinat que venia dels països de l’est. Tenia la falsa creença que els espanyols érem gent tova i que havíem d’endurir-nos. Estava convençudíssim que utilitzava la metodologia correcta i nosaltres fèiem allò que ens demanava sense qüestionar-ho. “Demana’m allò que vulguis que jo t’ho donaré fins que em mori!”, dèiem entre nosaltres.

Suposo que l’experiència l’ha marcat per a tota la vida. Què en va aprendre?

Una frase molt típica: no t’has de rendir. Aquests mètodes d’entrenament em van ensenyar a superar l’adversitat. A la vida, tot i esforçar-te, potser les coses no surten com vols. Però has de mantenir una actitud positiva i creativa. Això és el que em va ensenyar l’esport.

A part d’aquest assessorament pel que fa a la pel·lícula. Quines son les activitats a les quals es dedica en aquests moments?

He desenvolupat un servei anomenat Mentoring and coaching. Tracto persones amb problemes d’addicció i, simplement, els trasllado aprenentatges.