“Cuinar mai va ser el meu somni”

No va veure la seva mare cuinar a casa i, encara menys, havia somiat de posicionar el seu nom, Ana Roš, en el més alt de la cuina en l’àmbit mundial. Esquiadora d’elit de jove i amb una carrera diplomàtica a punt d’arrencar a Brussel·les, l’amor va capgirar el rumb de la seva vida. Ho va deixar tot per agafar les regnes del restaurant Hiša Franko juntament amb el marit, Valtar. Ho va fer sense coneixements culinaris. Avui, els més sibarites viatgen a Eslovènia per tastar els seus plats. El 2017 va ser reconeguda com la millor xef del món i ahir va tancar les jornades professionals de l’Andorra Taste.

S’ha convertit en una xef de renom. Ho havia somiat de petita?

No. Ser xef o cuinar mai va ser el meu somni, sinó una conseqüència de seguir la vida: de guiar-se molt pel cor i no gaire pel cap.

Anava cap a diplomàtica...

M’havia graduat en Ciències Internacionals i Diplomàcia i estava a punt de començar la meva carrera a Brussel·les, però em vaig enamorar del meu marit i em vaig quedar. La seva família tenia un restaurant i ens n’havíem de fer càrrec.

Va ser un pressentiment?

De ben segur, no va ser el sentiment cap a la cuina ni un somni. Simplement havíem de fer que el restaurant dels pares d’en Valtar sobrevisqués. Vam haver de treballar molt perquè funcionés.

És autodidacta. Com s’ho va fer?

Cuinant! Plat rere plat, error rere error. Aquesta és la part més important: cometre errors i entendre que a vegades són crucials i importants.

Guarda records d’algun familiar cuinant a casa?

La meva família eren molt bons cuinant. Tanmateix, la mare era periodista i mai tenia gaire temps. La meva àvia vivia lluny i només passava amb ella les vacances. Feia una cuina francesa molt bonica, perquè venia d’una família aristocràtica.

Són les seves referents?

Honestament, no diria que elles són les referències en la meva cuina.

I qui o què ho és?

La meva cuina és una referència al món autodidacte d’una persona que recorda gustos de quan era una nena i intenta reproduir-los a un altre nivell.

Com defineix la seva cuina?

Personal. És cuina de muntanya, marcada per la temporada, microlocal i molt personal.

Defensa la cuina de proximitat. Quan va començar al restaurant va anar a parlar amb els grangers de la zona. Com va ser?

Difícil. Se centraven en ells i no estaven motivats a convertir-se en els més rics del món. Només volien viure en pau a la munta­nya. Vaig necessitar molt temps per convèncer-los que valia la pena treballar amb el restaurant.

El 2016 va protagonitzar un capítol del programa de Netflix ‘Chef’s a Table’. Què va suposar?

Sortir al programa va ser una gran onada de canvi en la meva vida.

Un any més tard, el 2017, va ser reconeguda com la millor xef del món. Com ho va viure?

No vaig notar una gran diferència quan vaig ser guardonada com a millor xef, perquè ja venia d’haver sortit a Netflix. Ara bé, vaig tenir mil entrevistes en un any, viatges i molta atenció.

La gent viatja a Eslovènia per provar els seus plats. Com se sent?

Com un animal èxotic. Primer, perquè soc una dona, cosa que ja és estranya. I, d’altra banda, és evident: quants eslovacs coneixes? Ningú en coneix gaires. Som una nació de dos milions de persones, un país molt petit.

La CNN la descriu com la xef que ha posat Eslovènia al mapa en l’àmbit mundial.

Però això no és només en l’àmbit gastronòmic. He fet moltíssimes entrevistes, he tingut molta atenció. Tot això, unit a l’èxit d’altres persones del món de les arts, els esports... Tot plegat ha fet que la gent, a poc a poc, comenci a estar interessada per Eslovènia i vulgui descobrir aquest país màgic de color verd turquesa.

Creu que la seva figura empodera les dones?

Moltes noies em diuen que soc un model per a elles. I n’estic molt contenta. Jo soc mare de dos nens preciosos i estic orgullosa de poder demostrar que tot es pot aconseguir si treballes dur. A més, soc autodidacta, que ho fa tot més picant. La gent jove, d’alguna manera, està impressionada per aquestes personalitats.

Com es gestiona tan reconeixement?

Jo sempre he estat molt humil i simple. Penso que és la manera com ha de ser. No som estrelles del rock, encara necessitem treballar dur i seguir la nostra filosofia de vida.

Què sent d’haver estat convidada a oferir l’última ponència de l’Andorra Taste?

Meravellada. Mai havia estat a Andorra, un país menys!