“Mai vam perseguir l'èxit, el somni era fer música”

Amb el cor a la mà, Álvaro Urquijo parla de la història d’uns joves amb tanta passió com bogeria que, sense premeditació, van revolucionar el panorama del rock espanyol. Los Secretos porta el que el públic ha convertit en himnes a l’Auditori Nacional divendres al vespre.

Amb quina versió de Los Secretos ens trobarem?

Amb una versió completa i estupenda. Portem un any rècord de concerts des del 82. Venim ben rodats per donar-ho tot!

La pandèmia ha portat un públic més entregat?

Sí. En general, el nostre públic és estupend. Som un grup que no està lligat a l’èxit de cap disc en concret ni a temes que hagin venut unitats. Les nostres cançons han anat calant en la gent. El públic les ha fet seves, ha promocionat la nostra música, aconseguint que cançons que en un dia no van ser grans èxits ara siguin números 1, com passa amb Pero a tu lado, que ha crescut i s’ha convertit em un hit gràcies a la gent. És una sort que no esculls. Simplement la música és lliure i la gent ens ha acceptat una o dues generacions després amb les mateixes ganes que quan érem joves. És una delícia.

Quina és la recepta perquè una cançó acabi calant?

Si la lletra està ben feta, la melodia és bonica i està ben executada, la cançó no té edat ni data de caducitat. Venim d’una època en què ens preocupava molt fer bons discos i no tant els diners o la fama.

I aquesta època ja no existeix?

En aquesta última dècada les xarxes socials, les plataformes i el sistema donen més valor a les visualitzacions, followers i popularitat. S’ha oblidat que les cançons han de ser bones perquè perdurin.

Vivim en el ‘fast food’ musical?

Ara la música és d’usar i llençar. Dura poc a la memòria. Es basa en el consum ràpid i en molta quantitat. Nosaltres som el contrari. Vam fer i fem cançons amb consciència de fer-ho bé i el temps i el públic ens han donat la raó.

Quin és el paper de les plataformes?

Els que venim de l’època antiga i estem lligats a discogràfiques sortim perjudicats. Spotify, Apple Music... els intermedaris es queden el 98% dels diners i ens donen l’almoina. No podem estar contents de com funcionen les plataformes respecte a nosaltres. Però funcionen molt bé amb el públic.

Amb quina cançó es queda?

Del que em sento més orgullós és de la feina que no es veu: prendre decisions de com fer una cançó, com armar-la per al grup, dels tempos, els arranjaments que la milloren... Sempre estava darrere o al costat del meu germà. Tot i això, estimem moltíssim Pero a tu lado. La gent l’ha convertit en un número 1 i amb això té un valor afegit.

És un himne intergeneracional.

Quan la toques en directe t’adones que els nens, els pares i les àvies se la saben de memòria. Ens ha sorprès a tothom perquè ha adquirit una popularitat que mai hauríem imaginat.

Va ser difícil gestionar la fama?

Va arribar sense buscar-la i va ser un xoc. En vuit mesos vam passar de l’escola a les gires. És la història d’uns joves que no sabien on trepitjaven, però eren pioners en el que es va dir la movida madrileña. Mai vam perseguir l’èxit ni la glòria, el nostre somni simplement era fer música.

I com ho va rebre la família?

Molt malament. Vam lidiar amb la mare i l’àvia, que sabien que teníem un grup, però no fins a quin nivell. Ens ajudaven amb una mica de diners sense saber que ajudaven un grup. El meu pare es va enfadar i aquell estiu ens va deixar a Madrid sense diners. Vam continuar assajant a lo loco i menjant molt malament. Però el temps ens va donar la raó i es va sentir molt orgullós.

El culpa en part de transmetre’ls aquesta passió per la música.

Sí. Ens va emborratxar de música, perquè era un melòman. Però en aquell moment era una feina que ningú feia. Ara els pares porten els fills als talent shows perquè guanyin diners i fama.

Com s’arribava al públic als vuitanta?

O bé feies un determinat estil de música o no sonaves a la ràdio. Tot havia de ser modern, transgressor i notable. En canvi, nosaltres apostàvem pel nostre estil i manera de fer.

I això els va perjudicar?

La mateixa discogràfica que ens va fixar el 80 ens va acomiadar el 83 perquè pensava que no érem comercials. Ens va fer forts per fer el que pensàvem que havíem de fer i començar de zero diverses vegades perquè la tragèdia ens va acompanyant, però tocar i gravar era suficient.

La vida ha donat molts cops a Los Secretos. Com es gestionen tantes pèrdues?

La vida ens ha portat desgràcies. Des de perdre Canito l’1 de gener del 80 a la una de la matinada, fins a perdre en Pedro i el meu germà. Són destralades que hem rebut. Els grans reptes han estat la superació.

No han perdut mai l’esperança?

El 84, quan en Pedro, el segon bateria, va morir a la carretera vam pensar que era el final. Quan poses tant esforç i la carretera et roba amics i membres de la banda importantíssims... vam tocar fons. Però vam decidir no abandonar i aprofundir en el que volíem fer. Continuar fent cançons va ser la millor decisió.

Com ha estat donar una segona vida a Los Secretos sense el seu germà?

Era la figura central: el cantant, compositor i líder del grup. Sense ell no era el mateix. Vam anar amb respecte i vam fixar-nos si la gent quedava contenta. Fèiem pagar una petita entrada per comprovar que ens acceptaven. En un any vam fer 70 concerts i després un disc sense ell. No ens hi vam aferrar per cobrar... Tot va culminar el 2008, quan la gent ens va abraçar omplint la plaça de las Ventas amb 22.000 persones.

És un procés d’aprenentatge?

Aquest recorregut, fins que arribem a les Ventas, és la part important, on passem d’estar molt deprimits, tristos i amb un peu fora de la música. Però és el públic, celebrant cada cançó qui ens recorda la confiança, especialment a mi, que em sentia un usurpador. Quan escoltes el nom de Los Secretos saps que va unit al respecte per fer les coses bé.