“Em donen l'actor guapo, però prefereixo el dolent”

Potser no li posa cara, però de ben segur que la seva veu ha ressonat a casa seva milions de vegades. Fill de la Maria Lluïsa Solà, ja de petit visitava els estudis de gravació amb la seva mare. Però no va ser fins a 18 anys, quan treballava d’ajudant de producció en un estudi, que l’Albert Trifol li van proposar provar el doblatge. D’ençà d’aleshores no ha parat de posar veu a personatges tan icònics com en Jocker i en Simba a El Rey León. En publicitat ha fet de conill de Nesquik i de la guineu de Dixan.

Les pel·lícules, en versió original o doblades?

Normalment, les veig doblades, perquè en els moments que veig una pel·lícula necessito desconnectar, tot i que a vegades m’agrada veure’n alguna d’original. A més, totes les que doblo les veig en versió original.

Vostè que és un professional, quan veu una pel·lícula doblada, es desconcentra?

M’hi fixo especialment, però si és un bon doblatge, te n’oblides. És important que la pel·lícula estigui ben ajustada. Després de la traducció, el director de doblatge o l’adaptador adapta les frases als llavis.

Cada cop els joves consumeixen més versió original. El doblatge desapareixerà?

Crec que no. Hi ha moltíssima gent a qui encanta el doblatge. Cada vegada hi ha més contingut. Per exemple, ara hi ha el boom de les sèries turques. Passar dues hores i mitja llegint subtítols a mi se’m fa pesat. Al final no deixa de ser una distracció.

Se li fa estrany veure pel·lícules doblades per vostè?

Estic molt acostumat a sentir la meva mare i fins i tot a mi. A vegades, no recordo que l’he doblat i de sobte em sento! Al principi costa molt acostumar-te a sentir-te la veu per fora, però és com un instrument, t’hi adaptes i al final la sents igual que quan parles.

Es passa el dia parlant. Es cansa de sentir-se a si mateix?

Hi ha moments en què arribo a casa i vull veure una pel·lícula però on no surti jo, perquè sí, estic cansat de sentir-me.

Li donen sempre el mateix tipus de personatge?

Hi ha vegades que els directors ho veuen molt clar, pel tipus de personatge. Ara estic doblant molt Can Yaman, que és un guapo de metre 90 amb una veu molt maca. Normalment, em solen donar els guapos, tot i que a mi m’agraden més els dolents!

Per què?

És molt més reconfortant poder fer el dolent que no el xaval guapo que s’enamora de la nena maca. El Jocker, el Cómodo de Gladiator... Personatges potents. Treuen molt més de tu, tots els tons més sibil·lins... Pots jugar molt més amb la teva veu.

Aleshores, els més sensibles no li agraden?

Depèn. He fet alguns homosexuals que també tenen molt joc perquè li has de buscar aquella manera de parlar. Tots els personatges que surtin del guapet estàndard són més agraïts, però també més cansats.

Quin ha estat el més difícil de doblar?

Una sèrie d’ànime, on el personatge es passava tota la sèrie cridant i era terrible. També Interestellar, perquè hi havia molt moviment. Treballàvem amb dos micròfons perquè quan es posava l’escafandre havia de tenir un altre to de veu. A més, per confidencialitat, només veiem les boques en un cercle.

I el que l’ha divertit més?

La sèrie d’Hercules i l’ànec Darkwing, de Disney. Les situacions són bastant còmiques. A més, en aquella època encara treballàvem tots els actors al faristol. Ara treballes sol.

Hi ha lloc per a la improvisació?

Normalment, has de posar el text ajustat. Moltes vegades l’ha supervisat la mateixa distribuïdora i no pots canviar ni una coma. Hi ha altres films i sèries on pots fer petits canvis que et vagin millor.

A vegades és millor el doblatge que l’original.

Aquí és complicat trobar actors que sàpiguen parlar, utilitzar tots els grups fònics i comunicar bé. L’actor de doblatge treballa molt. Un bon actor d’imatge potser pot fer dues o tres pel·lícules a l’any. Jo tres pel·lícules les faig a la setmana. Estem contínuament desenvolupant la nostra eina. També és cert que hi ha doblatges que són terribles. Ser actor és una cursa de fons.

Quan fa un doblatge, s’ha d’adaptar a la veu original?

L’ideal és imitar el màxim possible l’original. Quan són actors molt dolents (riu), hi poses una mica de la teva part! Si no, l’ideal és clavar l’original i poder fixar-te molt en aquella veu, tot i que són totes diferents. La veu de Joaquin Phoenix és una mica més trencada i bruta i has de falsejar una miqueta aquell to. S’intenta trobar que l’acting sí que sigui completament perfecte.

Què me’n diu de doblar dibuixos?

Són molt complicats. Les persones tenen una manera de fluir humana. Als dibuixos t’has d’ajustar molt bé. A més, hi ha molts crits, moltes veuetes que són complicades de fer. Treballar moltes hores forçant la veu és complicat, cansa molt i has d’utilitzar recursos per no quedar afònic.

Fer publicitat és tan divertit com fer cinema?

És diferent, molt més difícil. Tens molt poca estona per dir totes les coses que els anunciants volen dir. A més, has de tractar amb els clients i fer-los entendre que allò no cabrà en 20 segons.

No és una bona via per començar?

Al contrari. Hi ha molta gent que vol començar per la publicitat i és un error. Primer has de fer ràdio, televisió o fer d’actor i quan ja estàs una miqueta rodat aleshores intentar anar cap a la publicitat.

El doblatge l’obliga a consumir molta cultura.

Desenvolupes molts caràcters de la teva personalitat. Després de 40 anys, no tens personalitat múltiple, sinó supermúltiple! A vegades, pots aplicar al dia a dia el que has après en pel·lícules. Copies maneres de comportar-te en determinades situacions.

Quins projectes vol engegar a Andorra?

Vull desenvolupar tallers de lectura en veu alta a les escoles. Quan un nen comença a parlar, ha de perdre la vergonya i aprendre a expressar-se. En el futur, m’agradaria poder tenir una escola de doblatge. Ara hem engegat una productora.