“El flamenc no gira l'esquena a la vida”

Gaspar Claus (1983) és un dels violoncel·listes més versàtils de l’escena musical contemporà- nia. D’una sòlida formació acadèmica, Claus és un músic d’un eclecticisme sense fronteres, un explorador d’estils i de tècniques instrumentals sempre en moviment. Defuig les identitats estàtiques. Dimecres, a les nou de la nit, actuarà a duo amb el seu pare, el guitarrista flamenc Pablo Soler, al soterrani de la llibreria La Trenca. El concert forma part de la temporada cultural de l’ambaixada de França a Andorra.

Quin repertori presentarà en el concert que oferirà dimecres al soterrani de La Trenca?

És un repertori de flamenc pur. El meu pare és un guitarrista d’estil molt tradicional. En el concert interpretarem granaínas, malagueñas, serranas, seguiriyas... Hi tocarem molts pals. No és la primera vegada que tocaré amb el meu pare, amb qui he enregistrat dos discos: Barlande, el 2011, i Al viento, el 2016.

Com vau aconseguir conjuminar dues veus tan diferents? Vostè és un instrumentista tot terreny, un explorador d’estils i tècniques, i el seu pare un músic tradicional.

Quan vam començar a treballar plegats em va fer escoltar els cantaores flamencs que li agraden més perquè m’hi inspirés i en recreés les sonoritats amb el meu violoncel.

Tot i que també ha tingut modernitzadors, el flamenc encara és un estil marcat pel respecte a la tradició.

És una música que he escoltat des que vaig néixer, que sempre ha sonat a casa. És com l’aire que respiro. El flamenc és per a mi tan natural que mai no m’he preocupat d’entendre’l des d’un punt de vista acadèmic. No en soc un expert. No en conec les regles. Mai no m’ha agradat aprendre les regles perquè el que anomenem errors són sovint una oportunitat per desenvolupar la creativitat, sobretot si parlem de músiques improvisades. Escoltar els cantaores em va ajudar a desenvolupar el meu estil flamenc, però mai no m’he plantejat d’imitar a la perfecció aquelles veus quan toco.

Quines emocions li evoca el flamenc?

És una música molt entranyable i visceral. El flamenc no gira l’esquena a la part més tràgica de la vida, a l’amor i la mort. M’agrada el flamenc perquè és una música que no es pot tocar sense emoció, fredament.

En algunes peces que ha enregistrat amb el seu pare imita el cant flamenc d’una manera extraordinària, amb uns harmònics aguts que em van fer pensar en els melismes tan característics d’aquest estil musical.

El violoncel és com un cos humà i també s’abraça. Quan el toques, el tens entre les cames. La relació que hi ha entre un violoncel·lista i el seu instrument és molt física. Per això fer sonar el violoncel com una veu humana és una de les seves possibilitats.

Ha participat en projectes musicals molt diferents. D’on sorgeix aquesta voluntat constant de mescla i exploració?

Tinc 40 anys i encara recorro camins que vaig començar fa molt de temps. Quan tenia 20 anys tenia por de tancar-me en mi mateix. M’horroritzava la idea de ser un adult empresonat en una identitat fixa i impermeable. Aleshores ja pensava que és un perill tancar-te en l’illa de les coses que ja coneixes. Prefereixo l’aventura de trobar l’altre. És molt més enriquidora. Intento viure cada projecte que emprenc d’aquesta manera.

En què treballa actualment?

Soc a La Fabrique, uns estudis fantàstics situats a Saint-Rémy-de-Provence, al sud de França. Hi estic treballant amb Jamie Freeman, un músic de pop nord-americà, en la banda sonora d’una pel·lícula de realitat virtual. És la primera vegada que treballo en un projecte com aquest. Em fa feliç visitar llocs on mai no havia estat abans.

El seu primer disc en solitari, Tancade, publicat el 2021, és un treball insòlit: un recull de composicions originals per a violoncel en què fa ús de totes les tècniques del seu instrument que poden imaginar-se al servei d’una música que sembla que floti en un lloc situat fora del temps.

M’agrada que t’hagi evocat aquesta imatge. Jo soc de Banyuls. La fotografia que il·lustra la portada del disc està feta en una platja del poble. Vaig fer-la després de compondre i enregistrar la música. Hi surten unes persones de perfil despullades sobre la sorra, i hi volia suggerir la idea d’una illa. En aquest disc vaig voler fer una música més oberta. Aquest treball és un regal per als meus amics i la meva família, per a la gent del poble. És una música generosa. Va ser tot un repte enregistrar aquest disc. És la primera vegada que he gravat un disc sol. Va ser una experiència que em va permetre fer aflorar a la superfície tots els violoncels que hi ha dins el meu violoncel.