“La posició del traductor és modesta, treballes per algú”

Des de ben petita l’ha apassionat la lectura. “És un plaer, no un esforç”, reconeix. Va néixer a Ribnica, a una hora en cotxe de Ljubljana, “a les altures, on comencen aquests boscos on hi ha els ossos que es van fer servir per repoblar el Pirineu”. Fa trenta anys que l’amor la va portar a Barcelona i el seu do per les llengües –en parla set– li ha permès traduïr uns quaranta llibres, molts del català a l’eslovè. Aquesta tasca l’ha fet mereixedora del Premi Ramón Llull, que reconeix la seva trajectòria com a tarductora de la literatura catalana.

Com arriba de Ribnica a Barcelona?

Vaig venir per amor, després de conèixer el meu marit a Alemanya (ell era de Sabadell). Quan vaig venir, el 1992, no distingia el català del castellà. Tenia un desconeixement complet de la llengua i la cultura, però vaig anar aprenent a poc a poc les dues llengües. Però la llengua familiar sempre ha estat el català.

Però es van conèixer parlant en una altra llengua..

En alemany. Tenim a casa una caixa de sabates amb cartes d’amor en alemany que està prohibit obrir!

Per què?

És com una vida que havia existit! Va ser difícil. Era una sensació que no tens una llengua per comunicar-te amb el teu entorn... Suposo que per això vaig aprendre el català tan de pressa!

Com va ser?

Hi havia uns cursos a l’escola Rosa Sensat. Els meus companys eren persones que parlaven el català, però no el sabien escriure, perquè havien anat a l’escola durant l’època franquista. Vaig aprendre dels professors i de cada cafè que fèiem amb els companys. A més, la metodologia de l’escola era excel·lent. Són els millors cursos de llengua que he fet mai.

De parlar el català a traduïr en aquesta llengüa hi ha un món.

El primer llibre que vaig llegir va ser Camí de sirga, de Jesús Montcada, que significa molt per a mi. És una història que parla de Maquinensa i de com el poble desapareix sota l’aigua. És l’altra punta del territori lingüístic, a Ponent, fora dels Països Catalans. El tipus de llenguatge va ser molt interessant.

I un repte, no?

Vaig tardar un any a llegir-lo perquè feia apunts. Després vaig poder llegir-lo en una setmana i, a partir d’aleshores, sé el català! Aquest va ser l’impuls de voler traduïr. Ens vam fer amics amb en Jesús, però va morir abans que es publiqués el llibre en eslovè. Vaig començar la carrera amb la sensació que la gent que coneixes pot desaparèixer de cop i volta. Una lliçó de literatura, de vida i de veure que tots som fràgils.

Com d’important és que un eslovè pugui llegir el llibre d’un autor català?

Una de les missions és construir ponts entre cultures perifèriques o no centrals, més petites. Abans, per conèxier un autor català o eslovè pimer havia de ser traduit a l’anglès, l’espanyol, el francès... i després es traduïa a la llengüa petita.

I això, com influïa?

La tria d’autors anava molt condicionada per com es llegien des de les grans metropolis. En canvi, ara altres cultures s’estan acostant perquè viatgem més i veiem que tenim similituds: una història difícil, repressions, dictadures... Quan vas traduint tot això, hi ha una complicitat dels petits als petits i és molt bonic.

Hi ha paralel·lismes entre cultures tan llunyanes?

Trobes que lectors de l’altre país es reconeixen en aquestes històries. M’ha passat traduint del català a l’eslové i al revés. Un dels llibres més ben rebuts a Eslovènia és Pedra de tartera, de Maria Barbal, que passa al Pirineu. És una història eslovena, per les muntanyes, la duresa de la guerra civil, per com les dones han hagut de tirar endavant soles... Va ser molt bonic traduir-lo.

Traduir una obra és una gran responsabilitat, no troba?

Quan tradueixo, la paraula més important és aquesta, responsabilitat. Perquè seràs la veu d’algú altre en algun altre context. És com quan tenim cura de les coses que estimem. És intentar ser el més atent possible, posar tota la teva inteligència, intentar entendre què estàs fent i de quina manera estàs transferint això en una altra cultura.

És possible ser fidel al cent per cent?

Ser fidel a una traducció és difícil, perquè a vegades hi ha coses que no existeixen. Però sí que pots fer-ho des de la responsabilitat de saber que no només representes un autor, sinó una cultura.

Parla set idiomes. Tradueix en tots ells?

No. Tradueixo del català a l’eslovè, però no del castellà a l’eslovè, perquè ja hi ha prou traductors i no em necessiten. Sí que faig eslovè o variants del serbocrat a català o castellà, perquè el meu servei és necessari.

És un servei social?

La vocació és de dir: si això no ho faig jo, no es farà. Traduir un llibre són moltes hores i dies de la teva vida. Per això, procuro traduir allò que estimo. Normalment no faig traduccions per encàrrec i sempre penso si realment em puc creure l’autor. He d’estar d’acord amb el que diu.

Amb les pantalles, s’està perden el gust per la lectura?

Literalment és així. Deixem de llegir llibres, però no vol dir que es deixi de necessitar aquest espai d’imaginació. Els joves consumeixen moltes pel·lícules i altres coses que, en el fons, també són històries sobre els altres. Ens decepcionem massa aviat pensant que no poden enganxar-se a llibres, però crec que sí que poden. La lectura encara és important, també per als joves.

Quants llibres llegeix a la setmana?

Més d’un al dia potser no, però més d’un a la setmana, per descomptat! Depèn de la necessitat: soc perfectament capaç de llegir-me un llibre al dia, encara que no dormi, però no ho faig cada dia!

Com rep aquest premi Ramon Llull?

Va ser una sorpresa tan abolsutament increïble que encara no m’ho crec. És una actitud dels traductors: normalment no esperem reconeixement, perquè d’entrada estàs treballant per algú altre. La posició del traductor sempre és de modèstia, d’humilitat. Mai hauria pensat que un jurat valoraria una cosa tan insignificant com la contribució a la literatura eslovena.