“He entès que ningú pot dir-te si vals o no”

Beth Rodergas és el cap de cartell del Sant Antoni Music, que se celebra aquest cap de setmana a la Massana. La cantant catalana presentarà Origen, el seu últim disc, avui a dos quarts de vuit al teatre de les Fontetes.

A ‘Origen’ trobem cançons que va escriure fa bastants anys i que no s’havia atrevit abans a mostrar al públic. Com és que ha decidit ara de fer aquest pas?

Sí, eren cançons que havien quedat tancades en un calaix, eren com una espineta que tenia clavada. Sempre deia que volia gravar-les, però no trobava mai el moment per fer-ho. En el confinament vaig sentir que era el moment de donar a aquestes cançons l’oportunitat que es mereixien i estic orgullosa d’haver ho fet, ja que són boniques i formen part de mi.

Com ha afrontat ara aquest repertori? Ha fet gaires canvis a aquest material o ha mirat de conservar-lo tal com va crear-lo fa uns anys?

La veritat és que moltes d’aquestes cançons eren molt embrionàries. Només n’havia compost la guitarra i la veu, la idea general de com havien de ser i la melodia. Però quan m’hi vaig posar vaig retocar lletres i estructures. Revisitar-les va ser un exercici molt enriquidor de fer. La Beth que les va escriure era molt joveneta i ara, amb la perspectiva dels anys, algunes coses em semblen boniques i altres necessitaven una actualització.

Ha afirmat que “li van fer creure” que les cançons d’‘Origen’ no eren prou bones. Qui són aquests que li van fer creure que aquestes cançons no podien formar part d’un disc amb cara i ulls?

No es tracta de culpar ningú en concret, perquè al capdavall vaig ser jo qui els va fer cas. Però és cert que vaig viure una relació amorosa molt tòxica que va desmotivar-me bastant com a artista. Ara ho penso i al·lucino de com van poder anul·lar-me tant. He trigat temps a entendre que ningú pot dir te si vals o no, si les cançons són bones o no. Absolutament ningú. Al final es tracta de ser tu mateix i coherent amb el que ets. Les cançons són senzilles i boniques. Són la meva essència. Formen part de qui soc i expliquen el que vaig viure tants anys enrere.

En aquest disc ha buscat una sonoritat més electrònica. Què l’atrau d’aquests sons? Com és que ha pres ara aquesta direcció?

La producció l’hem fet amb l’Albert Solà. És cert que hem gravat més sons electrònics que en els meus altres discos. Volíem aconseguir una sonoritat actual, però sempre fidel al pop acústic i folkie que em caracteritza.

Han passat 20 anys del seu pas per ‘Operación Triunfo’. Ha deixat enrere del tot la Beth d’aleshores? Com a persona i com a artista, ja ha assolit la llibertat que anhelava?

I tant! Fa molts anys! De fet la plena llibertat ja la vaig tenir el 2005 i en el meu segon disc d’estudi, My Own Way Home, que em vaig autoeditar i pagar, ja vaig fer absolutament el que vaig voler. No concebo l’art sense llibertat. Si no és lliure, passa a ser una altra cosa.

Com l’ha afectat la pandèmia? Li ha estat fàcil tornar a trobar ‘bolos’ després de la crisi que ha patit la indústria de la música en directe aquests dos últims anys?

Tot i el patiment per la situació general vaig viure el confinament d’una manera molt agradable, i me’n sento afortunada. Vaig passar-lo a casa, amb els fills, i tenir la natura a prop ens va salvar. Vam jugar, vam fer moltes coses junts. Van ser uns mesos sense presses, rellotges i rutines que també em van servir per preparar el disc. La gira d’Origen va anar molt bé perquè el públic havia d’estar assegut, cosa que ja m’agrada perquè trobo que a la música que faig li escau. Vam fer uns 40 bolos. Feia set anys que no publicava música nova i vaig sentir que la gent m’estava esperant, que tenia ganes de la meva música. És una sensació brutal.

Li és possible guanyar-se la vida només amb la música?

Per sort sí, i m’encanta, tot i que soc inquieta de mena i m’agrada molt provar altres disciplines, sempre creatives i artístiques, com la interpretació, la tele o la moda. Fa deu anys que tinc una marca de roba, LittleLia, que la veritat és que va molt bé.

Aquest cap de setmana actuarà a la Massana en un petit festival en què també participen artistes joves que tot just comencen la seva carrera. Quin és el millor consell que pot donar-los?

Que absolutament sempre escoltin el que els dicta el cor i la seva intuïció. Que un cop trobin el que els mou i els fa feliços i vibrar siguin coherents amb ells mateixos i busquin l’autenticitat.