“Busquem en els altres el que està en un mateix”

Periodista de professió, les lletres de Noemí Rodríguez han viatjat durant molts anys de diari en diari. Passant per centenars de mans. Cansada d’escriure sobre experiències alienes, s’ha atrevit a desvestir-se en una obra que parla d’allò que sovint callem per por de que diran. Aquest abril, Noemí Rodríguez debuta com a escriptora amb El que mai et vaig dir, editat per Límits.

A les xarxes socials afirma que El que mai et vaig dir no és poesia, però pot semblar-ho. En què quedem? Ho és o no ho és?

El que mai et vaig dir no és poesia ni ho ha volgut ser mai. Són reflexions íntimes que estan escrites de manera que, en algun moment, es pot recórrer a la prosa poètica. Ara bé, no és poesia. Ni a nivell formal, ni a nivell de fons, ni en cap nivell.

Dins de quin gènere s’emmarca?

És un llibre de mal classificar. Sembla poesia, però no ho és. Sembla un dietari, però tampoc. Sembla una novel·la i no. És simplement una història on s’expliquen una sèrie de vivències.

Què conta aquesta història?

El que mai et vaig dir parla de com les petites coses que ens fan mal poden generar molt de patiment. A trencar-nos, fins i tot. El quid de la qüestió és que de vegades pretenem buscar en els altres el que està en un mateix. Quan estem passant per un mal moment, moltes vegades busquem algú que ens rescati. Algú que ens escolti i ens entengui. Quan avances en la història t’adones que aquest interlocutor perfecte ets tu i que ningú et vindrà a rescatar.

Què és el que mai vas dir a algú?

Moltes coses, i algunes estan escrites en el llibre. Realment és una cosa que passa a tothom, i per això crec que molta gent se sentirà identificada. Quantes vegades has tingut la necessitat de dir-li algú alguna cosa que per a tu era important i no ho has fet per por al rebuig? Que no fos el moment? I que quedi clar que amb El que mai et vaig dir no intento que la gent s’animi a parlar més, no és la meva feina. Però segurament després de llegir-lo moltes persones tindran la sensació que no estan soles.

Va començar a escriure amb la intenció de publicar?

En absolut. Part dels textos els he anat escrivint en els darrers anys i ha estat l’editor, Marc Miró, qui m’ha estat perseguint perquè els publiqués. Jo no ho tenia gens clar. En els últims dos anys hem anat configurant l’estructura i creant textos nous per acabar de vestir-lo i donar-li un sentit.

El llibre s’allunya de la seva obra periodística. És per això que no ho tenia tan clar?

Tot i que El que mai et vaig dir no parla directament de la meva vida, les reflexions sí que són meves. Efectivament, és una manera de desvestir-te davant dels altres que trenca amb el que he pogut fer fins ara. Quan tu escrius un text periodístic intentes ser el més neutre possible. Fa anys que no faig periodisme actiu, però escric columnes d’opinió setmanalment i aquestes, malgrat tenir aquesta part subjectiva, no són tan personals com ho és el llibre.

Hi ha alguna obra que l’hagi marcat al llarg de la seva vida?

Obres que m’han marcat a la vida, moltes. Obres que han marcat el meu primer llibre, Alícia al País de les Meravelles de Lewis Carroll. Sens dubte. Alícia és moltes coses i, al contrari del que es creu, no és un llibre infantil. És un llibre de transformació i El que mai et vaig dir també ho és.

Sota quin argument afirma que Alícia en el País de les Meravelles no és un llibre infantil?

Estic convençuda que hi ha un seguit d’obres dins la literatura universal que són extremadament provocadores, i que la millor manera que el sistema ha aconseguit fer-les inofensives és infantilitzant-les. Alícia al País de les Meravelles, Peter Pan, Robinson Crusoe...

És aviat, però després del seu debut pensa a publicar més?

L’editor m’ho preguntava fa uns dies. Tinc idees al cap, però estic en un moment en què no m’acabo de creure que El que mai et vaig dir que es comenci a vendre i vull que es faci el seu propi camí. Mentrestant, continuaré escrivint. Escriure és la millor manera que he trobat de canalitzar els meus sentiments, i és independent de publicar o no.