“Pintar em va molt bé, és la meva teràpia”

Andreu Buenafuente no necessita presentacions, com diu el tòpic. O potser sí. Referent de la comunicació i l’humor, té cops amagats, facetes de la seva personalitat creativa no tan conegudes pel gran públic. La pintura, explica, sempre ha estat el seu refugi, la seva teràpia. L’any passat va decidir que era el moment d’exposar la seva obra. Ho va fer a la Fundació Cuixart, a Palafrugell. Ahir va presentar-ne una mostra a la galeria Art al Set, a Escaldes-Engordany, que inclou peces de les col·leccions Jazz i Punts suspensius.

Què trobaran els que visitin l’exposició ‘Constants vitals’ a la sala Art al Set?

Hi trobaran l’últim que he estat pintant. He fet una selecció del que he fet des que fa un parell d’anys vaig decidir exposar la meva obra. La proposta de muntar l’exposició a Andorra em va arribar fa uns mesos, quan vaig inaugurar una mostra a Lleida. Tot va anar molt ràpid, però ja m’agrada que passi això. La gent de l’art ens hem de donar suport i, si ens fan una proposta, hi hem d’anar. Ja ha passat l’època en què es deia: “Ja tornarem a exposar d’aquí a dos anys.”

Quina particularitat tenen aquestes obres?

És la primera vegada que mostro obres fetes en paper. Les teles sí que les havia exposat, però les obres en paper, no. Hi veuran l’últim que em ronda pel cap.

Què el va empènyer a voler exposar el que ha fet en els últims anys?

La insistència de molta gent del meu voltant que sabien que fa molts anys que pinto i em deien: “Ensenya-ho, ensenya-ho!” Jo pensava que ja arribaria el moment i l’anava ajornant perquè pensava: “Ja tens la pressió d’exposar-te públicament quan fas audiovisual.” No em volia posar una pressió extra a mi mateix. “Quan arribi el moment, ja ho faré”, em deia. Quan vaig tenir una col·lecció més o menys clara em vaig dir: “Ara és el moment.” Els que ja s’ho esperaven em deien: “Ja era hora, vas tard!” Jo els deia: “No vaig tard. No tinc pressa. Volia tenir una obra que m’agradés ensenyar i el moment ja ha arribat.”

No és un secret que és un melòman empedreït i que li agrada especialment el jazz, sobretot a l’hora de pintar. Quins són els seus referents en aquest gènere i com han influït la seva pintura?

Pintar em va molt bé, és la meva teràpia, com diu la meva dona, la Sílvia Abril. Està bé que en un món tan sorollós i exigent, de tanta feina i obsessió per la rendibilitat, pugui dedicar de tant en tant tot un matí per tancar-me en un estudi a pintar. Això és un regal de la vida. Com que tinc un caràcter inquiet i diverses coses al cap alhora, aprofito aquest moment per escoltar música. També m’agrada el podcast i la ràdio, a què m’he tornat a reconnectar gràcies a aquestes estones. És increïble el món sonor que envolta aquesta obra que ara exposo. Pel que fa al jazz, em vaig adonar que em dona una pauta molt interessant per treballar. Soc molt fan de John Coltrane i Bill Evans. Són els meus déus i m’han acompanyat moltes hores.

És un estil musical en diàleg amb l’art contemporani.

Als anys cinquanta i seixanta del segle XX molts músics de jazz van començar a il·lustrar les portades dels seus discos amb pintures. És un moviment molt interessant. Quan estava tancat al taller em venien a la memòria aquestes portades i em deia: “En certa manera estàs fent una cosa semblant, posant color i formes a la música.” Aquests músics escollien grans pintors coloristes –penso en Kandinsky, per exemple– a qui ja m’agradaria apropar-me.

A la tardor torna a TV3 amb ‘Vosaltres mateixos’, un nou programa. Ens en podria dir alguna cosa?

I tant! Començarà pels volts de l’octubre. És un programa una mica difícil d’explicar, però espero que agraït de veure. Hi poso la gent del carrer al centre del focus. He parlat amb un munt de gent coneguda durant molts anys i, com dic a la crida que estem fent, m’agradarà comprovar el que ja sé: que les històries de veritat tenen potència i també humor. En definitiva, vull celebrar amb la gent que hem arribat fins aquí. És un programa bastant arriscadet perquè hi haurà improvisació.

Serà un programa d’entrevistes?

No ben bé. Es gravarà en un local amb unes 300 persones, que el meu equip coneixerà i jo no. Quan comenci els preguntaré: “Com esteu? D’aquí no sortirem fins que ens haguem explicat les vides. Qui vol parlar?” I a partir d’aquí passarà el que hagi de passar... és un registre que he explorat molt últimament, amb Nadie sabe nada, per exemple, on en els hem tornat uns addictes a la improvisació.

En quins projectes més treballa actualment?

En no tants com sembla (riu). Abans feia més coses. Estem a punt d’estrenar El otro lado, l’última sèrie del Berto [Romero]. És un projecte que em fa molta il·lusió. El Berto em va oferir un paper de coprotagonista i vaig preparar-me molt per fer-lo. És un altre examen. De vegades penso: “Què et passa, Andreu, que amb 58 anys podries continuar fent monòlegs tota la vida i, en canvi, estàs fent pintura, cinema...” M’ho prenc bé. No m’angunieja gens. Vull continuar divertint-me fent el que faig i anar endavant, això sempre. No m’interessen els territoris còmodes. També voldria continuar a la ràdio amb el Berto. Penso que tenim format fins que ens jubilem.