“L'èxit és resiliència. Poder fer el que vulguis sense perdre la il·lusió”

Guionista i director, a la seva carrera destaca la sèrie documental de 15 episodis: El Bulli: història d’un somni i la trilogia sobre la vida de Dalí: En busca de la inmortalidad. Ara David Pujol fusiona les dues propostes amb una ficció que ja ha rebut molt bones crítiques.

Com ha anat l’estrena?

Molt bé. Vam fer dues preestrenes a Madrid i Barcelona i també vam participar en els festivals de Màlaga i d’Alacant. Hem rebut molta cobertura mediàtica i crítiques excel·lents de gent tan coneguda com l’Amela.

D’on surt la seva passió pel cine?

Gairebé no ho recordo, perquè em ve de nen. El meu pare tenia una pantalla súper-8. Recordo l’olor d’aquella pantalla i aquell color. Em resultava fascinant estar amb la família, el moment en què apagaven el llum i ens deixàvem emportar per aquelles pel·lícules dels anys 50.

Ha estat fàcil fer el salt del documental al cinema?

Ja havia fet alguna incursió dirigint curtmetratges, i també la pel·lícula per TV3, Morir en tres actes, entre altres projectes. La veritat és que sempre he volgut fer cine, i gravar documentals és el camí més curt per arribar-hi.

Com se li va acudir la idea de fer aquesta pel·lícula?

Feia uns anys que treballava al costat del Ferran Adrià pel documental del Bulli, quan em va cridar la Fundació Dalí per fer la trilogia sobre la vida de Dalí. Em va venir al cap la imatge de Dalí, assegut al restaurant del Bulli, degustant els seus plats i sent rebut pel Juli Soler, el soci d’Adrià. I em va semblar que encaixava perfectament. D’aquesta espurna en va sorgir tota la faula que trobareu a la pel·lícula.

És inesgotable l’univers Dalí?

I també inabastable. El seu llegat engloba no només la seva obra, sinó escrits, idees. Era un gran pensador que mirava cap a l’avantguarda. Inspirador i fascinant alhora.

I el de la gastronomia?

En Ferran és un home intuïtiu. Als vuitanta es creia que no es podia anar més enllà de la Nouvelle cuisine, però ell va fer la seva pròpia cuina, seguint els seus propis conceptes que van fer avançar tota una generació d’experts del món culinari.

Quin missatge hi ha darrere la pel·lícula?

Ser un mateix. Si persegueixes un somni, has de buscar-te a tu mateix per poder oferir el millor de tu. Les persones naixem amb una sèrie de convencionalismes i molts cops renunciem a la nostra llibertat personal. El protagonista de la pel·lícula té aquest mateix dilema, i acabarà descobrint que vol tenir un estil propi i no ser l’estereotip que els altres volen que sigui.

Quina és la dificultat més gran que ha trobat en dirigir la pel·lícula?

La principal ha estat trobar el pressupost. Hem estat 10 anys per aixecar el finançament d’aquesta pel·lícula. S’hi ha acostat molta gent, hem tingut actors com l’Alec Balwin interessats a fer la pel·lícula, i quan ja ho teníem tot per començar a rodar, va aparèixer la Covid i ho va desmantellar tot.

Hi ha alguna anècdota que recordi durant el rodatge?

L’actor protagonista, José Garcia, és tota una estrella i gaudeix de molta popularitat a França. Nosaltres no ho teníem present, però la gent el parava i no comprenien que feia allà a Cadaqués. No s’ho creien.

Tot un repte portar Cadaqués als anys setanta.

Crec que hem sabut dotar la pel·lícula de la nostàlgia que emanen els setanta. De fet, quan la Vicky Peña va aparèixer per primer cop vestida de Gala al plató, tothom es va quedar mut. Semblava que Gala tornés de la mort, com si hagués ressuscitat”.

Un nou repte?

Tres. Un projecte de sèrie situada als anys 60 que es desenvolupa entre Anglaterra i Itàlia, sobre els primers paparazzis. Una proposta de pel·lícula Assaig d’un petó, que podria situar-se al Born, i una pel·lícula de suspens que m’agradaria rodar a Andorra, Una historia algo extraña.

Per què a Andorra?

Per mi seria una forma de reconnectar. De tornar a les arrels, ja que hi ha quelcom en aquestes muntanyes que m’atrapa i em fa sentir que soc al meu lloc. A més, es tracta d’una història de misteri sobrenatural, on el paisatge juga un paper molt important.

L’èxit és anar de fracàs en fracàs com recorda el protagonista?

L’èxit és resiliència. Poder fer el que vulguis a la vida sense perdre la il·lusió. És el que ens ensenyen els personatges.

Quin missatge li donaria a una persona que vulgui fer cine?

Buscar l’accent propi. No fer sempre el mateix i, si et toca fer encàrrecs, mirar d’integrar la teva personalitat a la pel·lícula. François Truffaut deia que la mirada del director ha d’estar present a tots els racons.