“Cal una visió global dels recursos que necessitem”

Diana Figueras és des del febrer al capdavant de la Federació Andorrana d’Associacions de Persones amb Discapacitats (FAAD), un període de renovació per a l’entitat, en el qual es dibuixen noves línies de treball amb l’objectiu de continuar donant suport tant a les persones amb discapacitat com a les seves famílies.

Quina ha estat la seva trajectòria abans d’arribar a la FAAD?

Tinc un fill amb discapacitat, i també soc tieta d’una nena amb una discapacitat molt greu. Tot això ha fet que fos un tema que sempre m’hagi preocupat. El 2020 vaig contactar amb l’Associació de Discapacitats Visuals i Auditius (ADVAA) i m’hi vaig anar involucrant fins a formar part de la junta. El 2021 va ser quan em van proposar ser la presidenta de la FAAD.

Qui conforma la federació?

Actualment, hi ha sis associacions federades: AAMA, ADVAA, Amare, Amida, ASDA, Aufare i Trana. L’Associació Andorrana per la Malaltia de l’Alzheimer (AMMA) s’hi ha unit aquest mes de juny, cosa que valorem especialment, ja que era una de les primeres fundadores de la Federació. A més a més, ens han contactat altres associacions interessades que potser s’hi adheriran després del setembre. Per nosaltres tothom és benvingut

Quins són els grans objectius?

En el nostre full de ruta prima l’actualització i aprovació, primer de la Llei d’Accessibilitat, en què ja hem estat treballant i ja comptem amb el Govern, i segon, la Llei de Garantia de totes les Persones amb Discapacitat, que es va fer el 2004. Des de llavors hi ha hagut una evolució: el 2007 es va signar el Conveni de les Nacions Unides relatiu a les persones discapacitades. A més, hem passat la crisi financera del 2008, i la una pandèmia.

Cal més orientació per a les persones amb discapacitat?

Quan et diagnostiquen la malaltia, et quedes desemparat. Fa temps que reivindiquem que hi hagi la figura d’un guia que pugui informar dels itineraris que s’han de fer quant als tràmits i programes als quals tenen accés.

I pel que fa a l’educació?

Existeix el programa Progrés, que cobreix el 97% de les necessitats dels nois amb discapacitat. És un nivell molt alt, tot i així manquen especialistes. Per exemple, no hi ha ningú que ensenyi braile.

Fa pocs dies es va establir la taula prioritària en alguns òrgans.

Estem contents 100%, i ens sembla molt adient compartir aquesta eina amb altres col·lectius com la gent gran. Ens agradaria que a més de Tràmits, Agència Tributària i Immigració, també s’hi incorporés la CASS i els comuns.

Hi ha altres eines que troben a faltar en la gestió dels tràmits?

Hi ha dues qüestions. La primera és l’agilització del tràmit de reconeixement de la discapacitat als 18 anys, perquè actualment les famílies es troben que han de començar des de zero. L’altra és el reconeixement automàtic de la discapacitat després dels 25 anys, a causa del sistema informàtic: si ningú t’avisa, de cop i volta et pots quedar sense estar assegurat al CASS.

També tenen sobre la taula el carnet de discapacitat internacional.

Sí. Actualment, la targeta no acredita que tenim la discapacitat, i quan viatges a fora et veus obligat a portar una còpia del certificat que emet la Conava, que no utilitza un llenguatge universal reconegut i crea dubtes. En aquest sentit, des d’Afers Socials se’ns ha confirmat la voluntat de fer aquest carnet, però es vol esperar que surti el model europeu per seguir el mateix patró.

Quins altres temes completarien el full de ruta?

Que prenguin dades quantitatives. Nosaltres només tenim dades parcials. D’aquesta manera tindríem una visió global dels recursos necessaris. Per exemple, quants educadors calen.

Un desig de futur.

L’important és la inclusió del nostre col·lectiu a la societat, i això és un treball de tota la societat, no només de l’empresa pública.