“'Pau a Gósol' explica el trànsit cap a l'art modern”

Després de l’èxit que va suposar Morts, qui us ha mort?, l’escriptor Iñaki Rubio s’allunya de la crònica negra i torna a sorprendre els lectors amb una novel·la que ens parla de la transformació d’un dels artistes més emblemàtics del món com és Picasso.

Com està anant la rebuda de la nova novel·la?

Molt bé. La recepció a la premsa ha estat extraordinària, tant aquí com a Catalunya. M’ha agradat conèixer els lectors i m’ha semblat que la gent està interessada. Ara hem d’esperar a veure si la gent realment ho compra.

Com va trobar el capítol de Picasso a Gósol?

Coneixia aquest episodi, i sempre m’havia interessat, recordo especialment una exposició que es va fer al voltant del seu dibuix Les pageses d’Andorra. De fet, fa poc vaig trobar en una llibreta meva de fa dos anys un apunt sobre la possibilitat d’escriure un llibre de l’estada de Picasso a Gósol i aquest dibuix, però llavors estava dedicat a altres projectes.

Quina història s’amaga darrere d’aquest dibuix?

Una història de transformació. Quan Picasso estava a Gósol, és encara desconegut i té un fort desig d’aïllar-se per experimentar amb llibertat. Un procés que culmina en el títol del llibre Pau de Gósol. Picasso ve d’una crisi creativa, i allà es troba tan feliç que comença a signar com a Pau de Gósol.

Quins documents va consultar per elaborar el llibre?

Els especialistes que analitzen aquesta època de Picasso com la Jessica Jacques. També vaig acudir al carnet català de Picasso, una llibreta petita on fa tota mena d’apunts, la seva correspondència, les memòries de Fernande Olivier i també la memòria oral pròpia del poble, tot i que aquí pots trobar un component de fantasia.

Suposo que també devia estudiar l’obra de Picasso.

Sí, a banda de les diverses solucions pictòriques que desenvolupa a la seva estada, la seva obra és com un diari des d’on podem percebre les seves relacions i la percepció que té d’ell mateix. Hi ha un autoretrat d’ell on es dibuixa com si fos un home del poble, per exemple.

Quin objectiu perseguia en escriure aquesta novel·la?

Donar a conèixer la transcendència d’aquest capítol. Després de la seva estada a Gósol, Picasso s’emporta els retrats dels gosolans, es tanca al seu estudi de París durant un any i aconsegueix el quadre més important del segle XX Les senyoretes d’Avinyó, que trenca amb la tradició renaixentista. No només canvia el seu estil i la història de l’art; canvia la nostra manera de mirar un quadre.

Un bon exercici per entendre l’art contemporani.

D’alguna manera el llibre explica el trànsit a l’art modern. M’he trobat amb lectors que a partir de la novel·la comencen a copsar el mèrit que té el fet de trencar amb la figuració.

Algun punt de connexió amb Morts, qui us ha mort?

En els dos llibres trobem la combinació de crònica i novel·la i en els dos hi ha un moviment entre localisme i universalitat. La primera part d’un hiperlocalisme, parlem de Canillo, que es tracta de forma universal. En Pau a Gósol, agafo un personatge universal i l’aterro en un entorn hiperlocal.

Deslliga Picasso del mite.

Sí, i és una solució que em permet abordar-lo. Aquí Picasso és un noiet de 24 anys sense col·leccionistes, ni avantguarda, ni bohèmia. Un home corrent que arriba a Gósol, un poble que conec, amb muntanyes que conec, amb una llengua que conec i un tipus de persona que conec. Sento que tinc la legitimitat per explicar aquesta història.

Com és el seu procés creatiu?

Hi ha temes que et persegueixen, i un dia s’encén la llum. En aquest cas, una part important del procés va ser la identificació, mirar de posar-me a la pell del personatge i absorbir el màxim possible. Per exemple, vaig aconseguir entrar a la fonda, a la seva habitació, mirar el mateix paisatge enquadrat a la finestra.

Com sap que el procés ha conclòs?

Generalment escric amb una idea ben clara al cap i això m’ajuda a avançar. En aquesta ocasió, en finalitzar, tenia la sensació que mancava alguna cosa, i vaig estar un parell de mesos bloquejat fins que ho vaig trobar. Llavors venen les revisions, infatigables.

Repeteix amb Comanegra.

Sí. Tenim una relació extraordinària. Entenen molt per on vaig. Altres editorials voldrien, per exemple, un gènere més pur, o novel·la o assaig. Els resulta més fàcil a l’hora de classificar-ho i promoure’l. A més, també em fan un bon acompanyament i tenen una expertesa important en promoció.

Què li diria a un escriptor novell que vulgui publicar?

Que sigui disciplinat, llegeixi molt, i sobretot que s’ho passi bé.