Geraldina Vieira
“Estava farta que em veiessin com una de fora”
La guanyadora de 'Joc de Cartes' creu que TV3 l'ha fet quedar com la "dolenta" i que part de la tensió es deu als seus orígens.
Geraldina Vieira té 60 anys i és portuguesa. És rebostera i cuinera de professió, i regenta, amb el seu marit, el cuiner Albert Coll, la Cantina dels Racons, a Canillo. Va guanyar el premi del programa català Joc de cartes.
Amb quina edat va arribar a Andorra?
Arribo a Andorra amb 35 anys, però en realitat no venia cap aquí, anava cap a Suïssa. Em vaig quedar un parell de dies a casa una amiga, que treballava a Pizzeria Angelo i vaig entrar l’any 1998 a treballar també allà.
Quan obriu La Cantina dels Racons?
Vam començar l’any 2011 amb el meu marit, l’Albert Coll. També tenim el Clàssic Arans, a Ordino. Quatre anys abans de la Cantina, vam obrir el nostre primer restaurant, la Bodega Poblet, a Andorra La Vella.
Quan comença el rodatge?
Va començar l’abril aquí a Canillo i la final va ser a Ordino. Van ser 4 dies de rodatge i gravàvem entre 4 i 6 hores al dia. Ens van trucar al febrer des de TV3 i pensava que era broma, però a la segona trucada m’ho vaig creure.
En el programa reivindica que el local és una borda, però de fusta. Va rebre crítiques per això al programa.
Jo soc de Portugal, allà no hi ha bordes. Però per mi, més enllà que sigui de fusta o de pedra, la Cantina és una borda perquè guarda un tros de la història del país, de com era i com és avui dia. És una petita casa de fusta que venia productes davant de la porta, que tenia una brasa per als clients i que té més de 60 anys de vida. La gent gran del país em truca i em diu: “Dina, reserva’m una taula a la borda la Cantina”.
Hi va haver moments de tensió, al programa.
La relació d’alguns concursants amb mi va ser tibant perquè jo no soc andorrana, soc una portuguesa immigrant. I amb molt de gust. Tinc una identitat i em moriré amb ella.
Creu que al programa es va representar bé com és?
TV3 m’ha fet sortir com la dolenta de la pel·lícula, però a mi l’opinió dels altres m’és igual. Al final del programa estava farta que em veiessin com una de fora i com una pobra. Jo he sortit de Portugal, però et creus que visc sota un pont o què? Jo cuinaria així aquí i a la Xina, perquè l’Albert i jo tenim aquesta empremta de treball. No ens oblidem que aquest és un país d’immigració.
Fa 25 anys que viu a Andorra.
Sí, i tot i això no parlo bé el català. A casa parlo castellà amb l’Albert i en portuguès amb la meva filla, i al restaurant també en anglès i francès. M’agradaria parlar molt millor el català.
Eaperava guanyar? Una part del públic a les xarxes socials va criticar que guanyessi.
No. Pensava que guanyaria l’Àlex, però no m’interessen les xarxes socials, soc antixarxes. Tinc amics i detractors, com tothom. Fa uns dies vam haver de trucar a la policia perquè una boja no parava d’amenaçar-nos per telèfon, aquesta és la trista realitat.
Al programa va treure les notes més altes en cuina, menjar i preu. Fan justícia a La Cantina?
Procurem fer-ho quasi tot al moment i a casa. Les espatlles de cabrit, les costelles de porc, el trinxat, la sopa, els macarrons, etc. Jo crec que hi fa justícia, però és clar, soc sospitosa perquè és casa meva.
Com valora l’experiència?
Molt bona. L’equip i el Marc han sigut persones impol·lutes i impecables. Mai m’han marcat res i m’he sentit molt ajudada. Jo hi anava amb molta por, no et mentiré.
Per què?
Perquè no soc una persona de cara al públic. Soc molt visceral, per tant moltes vegades tinc els problemes que tinc, però ho dic tot a la cara. Sovint no en mesuro tampoc gaire bé les conseqüències.
Com més es defineix?
Soc una persona molt treballadora i de molt poca gent, pràcticament he viscut sola tota la vida, amb l’àvia, la padrina i ara amb el meu marit i la meva única filla. Per mi, més de tres és multitud. Tot i això, m’agrada molt la vida, riure.
Creu que participar en el programa televisiu i de guanyar-lo atraurà nous clients, no només d’Andorra sinó també de Catalunya?
No esperava la repercussió que està tenint, la veritat. La curiositat atrau molta gent. L’altre dia, una família em va demanar una foto i jo no sabia ni qui eren. M’havien vist per la tele i mira, me la vaig acabar fent.
Ha pensat mai marxar d’Andorra?
Un any abans d’obrir la Bodega, em van detectar càncer de còlon. Tenia 39 anys. Me’n volia anar, però l’Albert em va convèncer i ens vam quedar. A mi Andorra m’agrada moltíssim, m’encanta. I nosaltres venim aquí i treballem, fem país. Si soc aquí és perquè vull fer la meva vida aquí.