“Cal que la dona sigui vista sola i viatjant sola”

Escriptora, professora i viatgera, Almarcegui ha publicat nombrosos assajos i llibres de viatges traduïts a l’anglès, al francès i al persa. Afirma que viatjar és coneixement i ahir en va compartir una part al cicle de literatura de viatges organitzat per La Trenca amb el seu llibre Cuadernos perdidos de Japón. El cicle continuarà el 28 de febrer amb Maria Belmonte com a convidada.

Què li sembla la iniciativa de la llibreria La Trenca?

Fantàstic! Parlar de viatges en un lloc que per a les convidades que participem en el cicle serà fer un altre viatge: la muntanya, la frontera! De literatura de viatges se n’ha de parlar, i sobretot de l’Orient i l’Extrem Orient.

Albert Padrol diu que el gènere està desprestigiat.

Sí, a les universitats representa un subgènere. Crec que està mal estudiat. La literatura pot aprendre molt de la literatura de viatges. Una persona que viatja experimenta coses noves i ha de crear un llenguatge nou per poder parlar-ne. El viatge suposa sempre una tensió del llenguatge.

I això fa que sigui més que un recull de records?

Sí. L’escriptor ha d’intentar plasmar la dificultat del viatge, la sorpresa, la meravella o la por experimentada, amb mecanismes nous. Cal crear un estil literari a partir d’una crònica.

Quins autors ho aconsegueixen?

L’escriptora suïssa Annemarie Schwarzenbach, Nicolas Bouvier, i ja que avui parlem del Japó, hi ha Shonagon, una dona del segle VIII que va escriure El quadern de capçalera (Makurna no Sōshi).

Com neix ‘Cuadernos perdidos de Japón’?

Com un repte. El meu editor a França volia engegar una col·lecció de viatges i em va demanar si gosaria escriure sobre el Japó.

Què en destacaria?

L’atenció que posen en la percepció del món a través dels sentits i la literatura de les dones del segle VIII. De fet, la primera novel·la és d’una d’aquestes dones japoneses, Shikibu. També, que tant al cine com a la literatura el sentit no és tancat.

Estem massa acostumats a finals rodons en què tot encaixa.

Ells utilitzen més l’evocació, no s’explica tot. L’important són les sensacions que provoquen.

Encara resulta difícil per a les dones viatjar soles?

Sí. Hi ha llocs on la dona no pot viatjar sola, i un home sí. I això no passa només viatjant, també li passa a la dona anant sola pel carrer. Cal transformar els espais públics, que no siguin perillosos per a les dones, i cal que la dona sigui vista sola i viatjant sola.

Queda un llarg camí.

Hem de recórrer i ocupar els territoris, que l’espai públic sigui nostre, perquè no ho és. Per exemple, anant pel parc de la Ciutadella, seia en un banc i era inevitable que després d’un temps un home vingués a seure al costat.

Quin viatge l’ha marcat de forma especial?

L’Iran. Part de la meva investigació va ser com s’ha construït una mala imatge de l’islam a Occident. Viatjar és conèixer. I em va sorprendre la riquesa de la seva cultura. Per exemple, a les tombes dels poetes pots trobar-hi més de 300 persones que van per recordar-los.

La veu femenina protagonitza el seu darrer llibre.

Vaig construir Las vidas que no viví a partir del testimoni de 30 dones de tot el món, i d’aquí surten dos personatges: una jove menorquina de 20 anys i una dona iraniana d’uns 80 anys. Són veus intenses i estan causant un fort impacte.