“Cada quadre és una reflexió diferent sobre el temps”

Marta Riva és una creadora apassionada que porta la seva visió única i la seva profunda exploració del temps a través de les seves creacions artístiques. Ha estat seleccionada per la prestigiosa galeria West Station Gallery a Lunderskov (Dinamarca) per presentar-hi l’obra Tempo.

Què vol expressar amb la col·lecció ‘Tempo’?

Vull capturar la complexitat del temps i convidar els espectadors a reflexionar sobre la seva relació amb aquest concepte universal. Ningú es para a pensar que el temps passa i no el recuperes. Al nostre dia a dia anem amb els minuts i segons calculats i vull fer entendre que aquesta no és la manera de viure. La vida passa, no hem de perdre el temps amb coses que no tenen cap importància.

D’on va treure la inspiració per realitzar les obres?

Em vaig formar a la Llotja a Barcelona i sempre he pintat. Em vaig especialitzar amb esmalts al foc amb coure, plata i or i sempre he anat fent coses. Però ja feia uns anys que no m’omplia fer paisatges, realismes, figures humanes i no trobava el que volia pintar. El meu pare era rellotger i sempre he tingut fascinació pel temps i, és clar, com que tenia moltes esferes i rellotges, vaig pensar de pintar el temps. Així va sorgir la col·lecció Tempo. Investigo molt i cada vegada m’endinso més en aquest món, cada quadre és una reflexió diferent sobre el temps. Jo sempre he estat entre rellotges, així que el meu pare –i en partel meu tiet– m’han incitat en un moment en què no sabia què fer.

Quants quadres ha fet d’aquesta col·lecció?

No en porto el compte, però uns 28 o 29, el que passa és que els he anat venent. Això m’ha animat a seguir, encara no veig el final d’acabar la col·lecció.

Quin és el seu estil?

Sempre m’han definit amb un estil contemporani amb un eix d’expressionisme abstracte. Tots els quadres els faig amb pintura i tècniques mixtes i reflexionen sobre un instant o el rellotge interior que portem nosaltres. Tots tenen peces de rellotgeria originals incrustades: ja siguin esferes, rellotges, agulles de rellotges. Depenent del que vull expressar escullo unes peces o unes altres.

Viu de l’art?

No, tant de bo. Estic de col·laboradora a l’Escola Andorrana d’Ordino i agraeixo molt el seu suport perquè el fet d’anar a Dinamarca no era fàcil i m’ho van permetre gestionar. La Mònica i la Verònica m’han portat la feina administrativa.

Què destacaria del seu treball?

La utilització de diverses tècniques, no m’encasello en cap estil. Puc treballar amb oli, acrílic, aquarela, resina; depèn de l’obra que faci, faig servir una tècnica o una altra, em deixo ser lliure.

Hi ha algun pintor que hagi influït les seves obres?

No, toco moltes tècniques diferents, però no acostumo a mirar el que fan els altres artistes perquè no em vull influenciar amb cap dels seus estils. Vaig per lliure i dibuixo el que em surt, estigui bé o malament.

Quin nom posa a les obres?

Tots els títols dels quadres són en llatí perquè per a mi aquesta llengua abraça més significat amb una paraula.

Quins colors sol triar a l’hora de pintar?

Pinto amb tots els colors, però sí que és veritat que treballo molt amb blaus i colors foscos, i sempre em dedico a fer les meves pròpies barreges. Quan observes els quadres en conjunt, aprecies que porten una línia i un estil bastant similar.

Com va rebre està seleccionada per la galeria West Station Gallery?

Em vaig quedar al·lucinada, quan em van trucar i em van explicar que estava seleccionada per exposar a Dinamarca. Primer vaig pensar que com m’ho faria per poder anar fins allà, però amb molta il·lusió.

Com va ser representar el país a l’estranger?

Sens dubte, és el que més il·lusió em va fer, perquè a mi em veien dintre del grup dels espanyols. Alguns artistes com escultors, fotògrafs i pintors sabien situar Andorra al mapa, però a d’altres els vam haver d’explicar on es trobava el petit país dels Pirineus