A cinc minuts de la glòria

Tot i la der­rota, l’equip andorrà encara veu la Copa a l’horitzó. Màxima igualtat en el primer quart. Bé el MoraBanc en defensa, tot i que la ràpida segona personal de Shermadini (minut 5) va minvar la solidesa interior, cosa que van aprofitar Hamilton (8 punts) i després Djuljevic (6) per liderar l’atac visitant. Però en contrapartida el MoraBanc trobava bones situacions en atac, amb anotació compartida. El partit era un frec a frec constant. Maco. Ara anotava un, ara l’altre. El líder, com s’esperava Pedro Martínez, hauria d’emprar-se al màxim nivell si volia mantenir-se impol·lut de derrotes. Només els àrbitres en aquest primer quart van esgarrar l’espectacle, amb massa personals i, com de costum, l’habitual advertència de tècnica a Peñarroya. Un triple de Sikma, recuperat del cop del partit de l’Eurocup, va portar al segon quart amb avantatge visitant (20-23). A partit d’aquí es va veure un gran MoraBanc, creixent des de la defensa, recuperant pilotes i corrent més que mai. En atac, se seguien trobant bones posicions i els tirs entraven. Primer va ser Daniel Clark qui va aportar 8 punts seguits i després seria Shawn Jones l’estilet. El nord-americà, amb 10 punts i accions espectaculars, va fer mal a la defensa valenciana, que no sabia com aturar l’encert dels de Peñarroya. Ja amb els àrbitres més calmats amb el concert de xiulet, el partit va seguir sent de molts quirats. Emocionant, espectacular i amb dos equips que jugaven de tu a tu. Un per mantenir la imbatibilitat. L’altre per apropar-se una mica més a la Copa. Empat al descans (44-44) i confiança en l’ambient. La sortida de vestidors va ser fructífera per al MoraBanc, que amb un parcial de 9-0 es va situar 6 per davant, la màxima diferència (de 46-49 a 55-49). La defensa funcionava i l’atac fluïa, però davant no hi havia un equip qualsevol. El València no es va descompondre –per guanyar 25 partits seguits s’ha de saber patir– i amb el veterà San Emeterio tirant del carro la igualada va tornar al marcador. L’afició gaudia d’allò més. La victòria es veia possible i recompensava amb aplaudiments l’esforç dels seus (62-62 al final del quart). Quedaven deu minuts d’infart. I de sortida el València va donar primer, passant a portar la iniciativa amb San Emeterio i Djuljevic antotant. Els decibels augmentaven al Poliesportiu, on els àrbitres tornaven a collar amb les personals (quarta de Shermadini, que compensava la de Hamilton encara en el tercer quart). “Sí que es pot”, cridava l’afició, que veia com a falta de 5 minuts el València, que havia pujat un punt la defensa, guanyava de 4 (69-73). Tocava temperar els nervis per als andor­rans i aplicar-se al darrere perquè el rival portava posat el mode victòria. Una aturada tècnica per problemes en una de les cistelles no va servir perquè el València desendollés. Tot el contrari, a base d’encert en els tirs lliures va anar obrint l’escletxa, que va arribar a ser de 8 punts (69-77). El MoraBanc ho intentava, no volia perdre la cara al partit i mai no va abaixar els braços, però el rival era de massa pes. I si no era un era l’altre. Com Diot, que va aparèixer per clavar dos triples seguits que van sentenciar el matx. Massa aviat.