Lliure visionari

Cal una bona dosi d’esperit lliure, per exemple, per crear una associació de surf a Suïssa, un país de poques onades. A l’estil de l’equip de bobsleigh de Jamaica. Cal tenir dots de visionari per aixecar el circuit més important del món de surf de neu i esquí forapista després d’una baixada entre amics per les muntanyes de Verbier, a la dècada del 1990, quan baixar més enllà dels límits de les pistes era gairebé clandestí. Les dues coses les ha fet Nicolas Hale-Woods, el màxim responsable del petit gran circ del Freeride World Tour, expansiu els darrers anys, lligat a Andorra per a tres exercicis i que fa la sensació que pot estar present durant més temps. Aquesta setmana ha visitat l’escenari de la prova de Vallnord. Passió pel forapista, quan el practicava amb planxes construïdes per ell i els amics cap al 1985, quan molts pocs el practicaven a Europa; i també vocació empresarial per convertir una primera prova amb un pressupost de 90.000 francs suïssos en un circuit que ara demana cinc milions d’euros de pressupost. “Aquella baixada va ser el 1994, estàvem gravant-nos amb una càmera i espontàniament un centenar de persones que esquiaven es van aturar a mirar-nos. I vam pensar que estaria bé dur els millors del món a aquella muntanya per ensenyar a la gent l’espectacle.” Van enviar propostes a diferents companyies per buscar finançament i una agència que estava introduint Red Bull a Suïssa els va fer cas. “Llavors encara no es distribuïa la beguda, només feien màrqueting, i ens van dir: ‘Voleu 90.000 francs. Us donem 45.000 i cada dilluns us deixem un carregament de Red Bull a la porta del garatge i us encarregueu de distribuir-lo als bars per Verbier. Així tindreu els altres 45.000’”. El primer esdeveniment va ser fa vint anys a Verbier i des de llavors tot ha anat creixent, amb la implicació d’estacions d’ar­reu. “Va costar deu anys més per trobar els diners per construir el World Tour i la primera edició va ser el 2008.” Després van venir els Qualifiers, etcètera. “Crec que ara ja està clar que el forapista és part del negoci de les estacions, una pota important i no quatre bojos baixant.” I tot aquest èxit ha transgredit els orígens, aquesta mena de vessant salvatge? Hale-Woods creu que no: “Els corredors que hi competeixen, organitzadors i jutges, no creiem que estiguem traint l’esperit. Quan ets dalt de la muntanya ets lliure de triar el camí de baixada. L’essència encara és la llibertat. L’esperit del Freeride World Tour, tot i ser competició, és molt semblant a l’inici d’aquest esport. Els participants s’ajuden, comparteixen informació, se’n van a prendre alguna cosa després. Per això crec que aquest esport és diferent d’altres i atrau patrocinadors i mitjans.” Diu que està satisfet no només de les proves de primer nivell sinó d’haver aconseguit generar un circuit de qualificació, amb 60 dates, i un de júnior, amb 70. “Augmenta el nombre de competidors, gent jove, i no només és l’esport, és una qüestió més àmplia, de valors i formació”. Sobre una vinculació del màxim circuit amb Vallnord i Andorra, que ha d’acabar l’any vinent, espera que duri molt més. “Esperem continuar molt temps perquè hi ha munta­nyes fantàstiques, cultura d’esquí i una de les millors hospitalitats. Veus que l’atmosfera és bona, que els competidors se senten a gust i això és clau.” Paraula del pare de la criatura, que creu que competidors, pistes, mitjans i patrocinadors fan part de l’èxit. “Jo era al lloc adequat en el moment adequat envoltat de la gent adequada”, diu Hale-Woods, que als 47 segueix surfejant sobre neu i sobre onades i somia, més enllà del circuit, que algun dia el forapista pugui ser olímpic.