Tribut als pioners

Van construir un projecte que ha viscut amb un històric molt especial. Pujant des de baix fins a la màxima categoria espanyola, a la dècada del 1990; descendint a les catacumbes, com els agrada definir a molts, i tornant a créixer per estar a hores d’ara a l’elit. Al descans del partit una trentena d’aquests pioners sortiran a la pista per rebre el reconeixement i l’escalf del públic en un partit de colors especials. Perquè el MoraBanc ha aconseguit que l’ACB li permeti jugar excepcionalment amb un disseny de samarreta tricolor –sempre es demana un color predominant que aquest cop no hi és– emulant l’equipació d’aquell temps del 1970, de cotó i amb dorsal i patrocinador cosits, no impresos. Serà una rèplica moderna, de franges horitzontals i que si agrada a l’aficionat es podria adquirir sota demanda. Els pantalons, de color blanc. Josep Marín i Jordi Farré, dos dels integrants de l’equip dels primers temps, acompanyaven ahir l’actual president del club, Gorka Aixàs, per presentar un esdeveniment que els il·lusiona. S’hi haguessin pogut estar hores recordant com va començar tot, qui va intervenir aquí, contra qui van jugar allà... Marín , pare de Dani i Sergi, també exjugadors del club, apostava que en aquells inicis cap dels joves que van emprendre el projecte pensava que el bàsquet estigués on està, arrelat fortament al país i a l’elit espanyola. I les anècdotes van fluir. El club va néixer com a BC Escaldes-Engordany, però de seguida es va convertir en Andorra. A la primera persona que van anar a veure amb la proposta va ser a mossèn Blai, que els va adreçar al cònsol d’Escaldes, Magí Maestre. També havia jugat a bàsquet i va ser el primer president. Recordaven també qui els anava a veure a la sala de festes d’Escaldes, la seva primera casa, deia que “semblava que estiguéssim a Londres. La pista era de ciment molt llis i s’hi quedava molta pols. Nosaltres estàvem a dins i no ens adonàvem tant d’aquesta boira”. Farré parlava dels primers duels i de com un equip aragonès de nom Estrellas Verdes els havia pintat la cara amb alguna pallissa que estava sobre els setanta punts. “Estàvem a tercera i ens van dir que anéssim a jugar a Lleida i poc a poc anéssim pujant”. No se’n van adonar i de tot plegat aviat acabarà fent cinquanta anys.