“He estat fent un llibre sobre la casa mentre la meva perdia valor”

‘La casa’ sembla un projecte bastant ‘sui generis’. Què és?Sí, jo el defineixo com un artefacte narratiu, no és una obra gens comuna i ha estat un projecte molt costós tant per a l’autor com per a l’editor que va començar fa set o vuit anys, just a l’inici de la crisi i, malgrat tot, va tirar endavant. La idea original era manifestar la importància d’una cosa que donem per fet, com un dret, com diuen les constitucions i, com la salut, sols ens n’adonem de la importància quan no la tenim. Volia que veiéssim quant ha costat a la Humanitat tenir un lloc que pugui anomenar casa seva.

Just l’habitatge ha estat al centre de la crisi econòmica.Sí, jo feia un llibre sobre la casa mentre la meva perdia valor. I molta gent la perdia. La gent em manifesta curiositat per coses que apareixen al llibre, com ara que el desnonament apareix ja com un fenomen a l’ordre del dia a la Grècia clàssica.

És un llibre que barreja sociologia, història, ficció...Van ser més de tres anys de documentació i disseny del concepte i tres d’elaboració de les 600 pàgines que hi ha. He llegit molts llibres, he fet molts esbossos i les 26 històries de ficció que el recorren estan basades en fets reals. He intentat no posar-hi cap mentida, tot allò que està inventat té una base real, cosa que tot ho complica perquè cada dada està revisada.

Amb aquest treball queda de nou demostrat que aquest mètode narratiu serveix per explicar qualsevol cosa. Exacte, no hi ha res que no s’hi pugui fer i no és que ho demostri jo, sinó que hi ha gent que treballa des de fa dècades per demostrar que qualsevol cosa es pot explicar amb la narració gràfica, qualsevol cosa per tècnica que sigui.

Què ha après sobre les cases?Moltes coses. Una de les més importants és la tesi principal del treball: que la nostra casa té ADN, herència genètica. Per exemple: quan prems l’interruptor i es fa la llum no és així per generació espontània, ha costat molt que sigui així.

Per què es remunta a la prehistòria per iniciar el relat?Agafa un arc històric bastant ampli, des del neolític fins al segle XXI, però cenyit a Occident. He deixat fora altres àrees, tot i que m’hauria agradat explicar coses tan singulars com els iglús, que són el paradigma més absolut de l’adaptació dels humans al medi: on només hi ha gel, com es fan les cases? Doncs amb gel.

Ha trobat coses insòlites?Moltes. Com al capítol de Grècia i allò del desnonament. Saps com es feien? Doncs el propietari agafava la porta i se l’emportava. És clar, si no hi ha porta, no hi ha casa. O que ells donaven cops a la porta no per entrar sinó per sortir: les portes s’obrien cap enfora i havien d’avisar els que passaven pel carrer.

Mirem ara als seus inicis. Va començar a ‘El Víbora’, revista a la qual el saló dedicarà també una retrospectiva. Sí, allà hi vaig començar fa justament 35 anys, als vuitanta, tot just en acabar belles arts. Em van comprar un dibuix. Si no hagués estat així i tan ràpid potser no hauria continuat per aquest camí, treballant com a professional. Em van donar l’oportunitat.

Què representa?La història del còmic modern a Espanya. Comença a final dels setanta, en el moment àlgid de les mogudes, de la gent jove que vol explicar coses i que vol treballar d’una manera professional. Volem fer el retrat d’aquesta societat i, d’altra banda, evadir-nos-en. Això es feia tant a El Víbora com a Cairo, coetànies.

Què els deu a personatges com Claudio Cueco i Roco Vargas?Tots venim d’algun lloc, així que per fer un llibre tan difícil com La casa has d’haver fet moltes pàgines abans. Claudio Cueco és el meu primer personatge, el protagonista de la primera història venuda a El Víbora. I Roco Vargas és la consolidació. Amb el que continuo perquè just ara m’agafes treballant en la història que sortirà després de l’estiu.

Va tastar l’animació, amb l’adaptació de ‘Tom el dinosaure’. És la culminació per a un dibuixant?Sí, si surt bé i no t’has de plànyer d’on ha caigut el seu personatge. En el meu cas va quedar artísticament prou bé i la sèrie, que va ser una coproducció de la UER, es va vendre bé i es va difondre per tot Europa. Però que un projecte d’animació arribi a bon port és complicat.