Competència sana

L’experiència olímpica no pot ser més que motivadora per a qualsevol atleta, però Clàudia Guri i Cristina Llovera no es volen obsessionar amb els Jocs de Rio de Janeiro, que arriben a l’agost i en la que Andorra té una plaça d’universalitat femenina en atletisme –també se’n concedeix una de masculina–. Un rànquing intern posicionarà les aspirants i a hores d’ara no s’espera una tercera en discòrdia que pugui acostar-se al nivell de les seves marques. En disciplines diferents, perquè una és saltadora i l’altra és velocista. Després arribarà la decisió dels organismes internacionals que al final seran els que concedeixin la wild card en funció del programa de proves olímpic. I allà els cent metres de Llovera gaudeixen a priori d’un cert avantatge sobre un concurs com és l’altura de Guri. Per això i perquè els objectius esportius estan centrats en altres competicions una i altra s’ho prenen amb filosofia i amb companyonia. Guri, que torna a treballar després d’una aturada forçada per lesió, assegura que en Rio “no hi penso gaire, de fet no sé com va el rànquing”. Els campionats del mediterrani sub-23, el dels petits països o els espanyols promesa i absoluts estan en un calendari en el que coincidirà amb Llovera. La velocista, que de joveníssima ja va participar a Londres 2012, fa pretemporada a les Canàries després de mesos de treball a Anglater­ra, amb una estructura professional. “La pressió és necessària, i quan no tens amb qui lluitar no és la mateixa”, diu Llovera sobre l’objectiu olímpic. Rivalitat per a Rio però una relació que és molt bona, expliquen totes dues. “Ara ella està a Anglaterra però quan ens veiem podem entrenar juntes i això està molt bé”, manifesta Guri. “Hi ha molt bon rotllo entre nosaltres. Al final no deixa de ser la meva companya d’equip”, comenta Llovera.