L'hora de la muntanya
Una darrera empenta
Quan els participants de la Ronda arriben per segon cop al refugi de Sorteny els queden dotze quilòmetres per ser ‘finisher’, un no res tenint en compte el que porten a les cames. Però per a molts les energies van escasses i els voluntaris els donen el darrer crit d’ànim.
Una darrera empenta
Fregant tres quarts de cinc de la tarda d’ahir per l’avituallament del refugi de Sorteny i en direcció a l’arribada del poble d’Ordino només havien passat els quatre primers de la Ronda dels Cims i els dos de la Mític. El recorregut de la Celestrail no s’atura allà i pel que fa a la Marató, és al matí quan s’acumula la feina per als voluntaris, amb participants que arriben en grups i que no s’entretenen gaire a l’hora de menjar i hidratar-se. Els integrants del control ja porten algunes edicions a les espatlles i saben que més endavant arribaran les hores difícils, amb la nit, quan baixa la temperatura i hi ha competidors que arriben amb molt de desgast .
“Els primers passen ràpidament. Porten molts quilòmetres però no solen arribar molt debilitats i no s’aturen. A mesura que van arribant altres competidors ja canvia. Entre els primers i els últims hi ha molta diferència”, explica Xavier Palacios, que pren nota del pas de cadascun dels participants. A Sorteny, ajudant, també hi té bona part de la família, ja que l’acompanyen les filles i el xicot d’una d’elles. I més avall hi té la germana i el seu marit. Un any van començar a involucrar-se en això de l’Ultra Trail i ja no han parat.
Als Palacios i als altres voluntaris de Sorteny de vegades els toca fer una mica de psicòlegs. Hi ha corredors que arriben i ho volen deixar estar, però segons com els veuen els intenten asserenar i que no abandonin quan falta tan poc per superar el repte. Els diuen que reposin una mica, que mengin i beguin i que s’ho repensin. Amb tot, hi ha cops que ja es veu que no pot ser. Com va passar amb una corredora nord-americana que l’any passat arribava a la cua de la Ronda. “Anava força desorientada i fins i tot va renegar al voluntari que l’acompanyava fent d’escombra. No el volia al seu costat, deia que ella acabava al seu ritme. Durant un moment se li va escapar i hi va haver una mica de confusió. Al final no va poder acabar”, relata Palacios.
Després d’uns minuts de calma arribava el cinquè de la Ronda, l’italià Mazzoli, que bevia una mica i seguia; una mica més tard el sisè, el francès Régis Coumenges, a qui l’esperava la família, que l’acompanyava en la baixada de Sorteny; i el setè, el també italià Enrico Viola. Menjava una mica i seguia. El vuitè era l’espanyol Miguel Mataix, que sí que es prenia un temps i s’asseia mentre els voluntaris li acostaven aigua i fruita. “Vinga que no queda res!”, li deien mentre ell posava cara de pòquer i es tirava aigua per damunt de les cuixes. “Rampes?”, li comentava un dels voluntaris que també li explicava que des d’allà i fins a Ordino el trajecte era amable i poc complicat. “No, està bloquejada, ha estat baixant”, responia ell assenyalant cap al seu múscul quàdriceps dret. No era motiu suficient perquè no tornés a arrencar, a pas castigat. A l’inici de la baixada el superava el tercer de la Mític. Però en aquest moment poc importen les posicions. Toca acabar.
I mentre apareixien corredors Pere Pous, de Manlleu, va mirant en direcció a la collada de Meners, d’on baixaven els valents. El seu fill Benet corre la Mític. “L’anem seguint aquest cap de setmana. El veig força bé i crec que podrà estar sobre la sisena posició”, diu. Així va ser.
L’avituallament de Sorteny, on es barrejaven competidors i excursionistes, tancarà paradeta aquesta tarda sobre les set. Serà fins a l’any vinent, i amb tantes històries com corredors hi han passat.