reportatge
El llarg enlairament
Oliver Habib. Lauredià. 30 anys. Volar era –és– el seu somni. ‘Volava’ als circuits amb una Kawasaki i volava en paramotor el 2013, quan va patir un accident i va xocar contra una casa. Lesió medul·lar i dos anys en cadira de rodes i crosses. Ara ja camina i vola en helicòpter.
El llarg enlairament
De sempre li ha agradat l’aventura, el vertigen, la velocitat. Sobre la moto era ràpid –“vaig començar quan encara no tenia ni carnet de conduir”, recorda– i durant dues temporades (2012 i 2013) va disputar la Kawasaki Z Cup, un campionat monomarca. El segon any, després de guanyar una cursa i fer podi en la segona, va patir un greu accident lluny dels circuits. Amb un paramotor, un parapent que porta incorporat un motor d’hèlix. Volia volar i segurament va pecar d’imprudent. La seva vida ja no seria la mateixa. “M’estava traient la llicència, em vaig emportar la màquina, vaig veure un camp a la Seu i vaig enlairar. Vaig volar una hora i cap problema, però en el moment de baixar la vela se’m va plegar d’una banda i va començar a fer zeros bastant amples amb la mala sort que un cop de vent em va fer picar contra una casa. Crec que va ser falta d’experiència o potser un excés de confiança”, assenyala avui.
El xoc va ser brutal. “Vaig poder ficar els peus, però el cop va ser tan fort que quan es va trencar el peu després es va trencar el còccix, les costelles, les vèrtebres i es va seccionar la medul·la. No vaig perdre el coneixement, per desgràcia. Vaig patir molt. Als cinc segons sabia que m’havia quedat paralític. No notava les cames, les tocava i era com si toqués una paret. El mal a l’esquena era com si estigués partit per la meitat”, relata.
Tres mesos a l’hospital
Habib va ser traslladat directament a la Vall d’Hebron, a Barcelona, on va estar tres mesos ingressat. Començava la lluita per intentar tornar a ser l’Oliver d’abans. Hores i hores de treball. Vuit operacions, tres a l’esquena i la resta al turmell. Visites a especialistes de tot arreu i el futur immediat que el lligava a una cadira de rodes o a dependre de les crosses. “Cada dia intentava ficar-me dempeus i era desesperant, perquè queia una vegada rere l’altra. No és que això meu sigui un miracle, però sí que amb aquest tipus de lesió [fractura a la vèrtebra lumbar L4] hi ha gent que es queda asseguda a la cadira tota la vida perquè és molt dur trigar 3 minuts a fer deu metres. A mi fer el pas de deixar la cadira em va costar fins que va arribar el dia que la vaig arraconar i ja ni la toco”. Va fer el mateix amb les crosses. El cos d’esportista, la natació i la seva fortalesa mental van ser punts a favor en la recuperació. “És cert que hi ha hagut moments de plorar i de desesperació, sobretot pel dolor. Hi ha hagut nits sense poder dormir. Però aquí estic. I vull agrair l’ajuda imprescindible dels amics, que em recollien i fèiem tres o quatre hores de gimnàs, i de la família, que sempre ha estat al meu costat. I també al doctor Miglis, aquí Andorra, amb qui estic seguint una tècnica que es diu cromatoteràpia, que m’està anant molt bé”. Ara ha aconseguit caminar “sense mirar-me els peus”, tot i tenir encara un peu que no pot moure i l’altre només cap avall.
Volar en helicòpter
Els tres mesos a la Vall d’Hebron –“veient com aterraven els helicòpters”–, el van animar, un cop més recuperat, a lluitar de nou pel seu somni: volar. “Tinc amics que són pilots d’helicòpter i em deien de provar a veure si passava el reconeixement mèdic. Ho vaig fer, el vaig passar i després vaig superar la teòrica. Ara tinc el títol de pilot privat d’helicòpter i estic traient-me el professional. Ara mateix el meu somni és treballar com a pilot i tenir una vida més tranquil·la”, confessa. Sense oblidar alguns reptes, allunyats de la moto, massa perillosa. A l’agost Habib té previst participar a Dénia en una travessa marítima de 4 quilòmetres. “Els objectius esportius sempre són macos d’assolir”, raona.