Reportatge
Pàdel i amor (sense sexe)
Paquito Navarro i Daniel ‘Sanyo’ Gutiérrez no van voler jugar la final diumenge perquè no es parlaven. Ahir, en plena reconciliació, es van endur la prova.
Pàdel i amor (sense sexe)
Suposo que gairebé tothom ha tingut una d’aquelles bronques bèsties de parella en què deixa de parlar-se i només es mira amb rancúnia, odi o menyspreu amb la persona amb qui es creua cada cinc minuts al passadís de casa. L’espanyol Paquito Navarro i l’argentí Sanyo Gutiérrez (li diuen així perquè de petit semblava el protagonista d’un anunci de televisors d’aquesta marca) es van passar tot el campionat disputat al Principadel de morros. El pàdel és un esport molt carinyós. Encara que al company de partit no l’hagueu conegut fins que no salteu a la pista, l’habitual és que després de cada punt, guanyeu o perdeu, us toqueu les mans o feu un lleuger cop entre les pales. Són senyals de suport, ànim i unitat. Al cap i a la fi guanyen i perden els dos.
A les semifinals del campionat es va viure un autèntic espectacle teatral amb els dos jugadors fent tot el possible per ignorar-se. No només no es parlaven, sinó que va arribar un punt que per no haver d’estar a prop quan un li havia de donar la pilota a l’altre per sacar la xutava. No hi havia mirades d’odi, ni recriminacions, sinó tan sols actuar com si l’altre no hi fos. Van tenir el partit de semifinals perdut, salvant una bola de partit, i feia la impressió que tal com quan estàs enfadat amb la dona i només vols que passi l’hora de dinar per anar a treballar, l’únic que volien era que aquella tortura acabés al més aviat possible. Són tan bons, però, que van salvar el segon set per pura inèrcia competitiva i en el tercer els rivals Maxi Díaz i Maxi Sánchez es van enfonsar anímicament veient que no havien pogut tancar un partit on la parella rival l’únic que vol és marxar. El rebot entre Paquito i Sanyo venia del torneig de Lisboa. És el que té la convivència. Castiga. Les parelles de pàdel són com alguns matrimonis. Amb la data de caducitat que marqui la rutina o falta d’expectatives.
La baralla de parella d’un dels finalistes va ser clau perquè la final no es disputés diumenge. Sense parlar-se l’entrenador sabia que no tenien cap opció a la final. És cert que havien jugat al matí un partit sencer, mentre que els rivals només un set (partits ajornats per la pluja de dissabte). I el problema conjugal va ser clau perquè més de mil persones (una part important vingudes expressament de fora) es quedessin sense gaudir de la final.
El poder de l’amor (sense sexe), però, va sorgir la nit de diumenge a dilluns. Com en tota bona reconciliació de parella (en aquest cas sense sexe) els dos es van presentar a disputar la final amb un 200% de motivació. “Una barbaridad.” “Danielito que bueno eres.” “Otra barbaridad.” L’àrbitre va advertir Sanyo per l’excés de decibels a l’hora de mostrar carinyo i va respondre que “tan sols animo el meu company”. Només van faltar petonets després de cada punt.
Uns jugadors tan bons amb aquesta motivació postreconciliatòria es van acabar menjant la millor parella del món (Belasteguín-Lima). El final, brutal, veient com Bela, el millor jugador del món, fallava tres boles fàcils al joc decisiu. I l’abraçada d’os final de Navarro i Sa-nyo. Va triomfar l’amor padelístic, excepte per als més de mil aficionats que es van perdre la final.
