Reportatge
El menisc de Cellay i un suro
El veterà capità de la UE Engordany explica una curiosa anècdota personal que va viure amb l’Estudiantes de la Plata argentí durant el partit d’anada de semifinals i els dos de la final de la Copa Libertadores del 2009. Amb el tècnic Alejandro Sabella va començar tot.
El menisc de Cellay i un suro
Christian Cellay, de 36 anys, va aterrar a An-dorra el febrer del 2017 de la mà del Tic Tapa Sant Julià amb l’objectiu de no deixar de banda el món del futbol i des d’aquest estiu passat milita a les files de la Unió Esportiva Engordany, sent-ne el capità. El quadre blanc-i-negre s’ha convertit en la gran revelació d’aquesta temporada a la lliga Multisegur Assegurances, ja que aspira molt seriosament al títol i consegüentment a formar part de la ronda preliminar de la Lliga de Campions. En certa mesura és gràcies a la tasca que va realitzar el protagonista com a director general de l’entitat durant el mercato de fitxatges. I a més, dins de la plantilla també fa feina, ja que la veu d’un jugador que va alçar-se amb la prestigiosa Copa Libertadores el 2009 és or pur per a futbolistes d’una lliga amateur.
De ben segur que aquests hauran escoltat en primera persona les batalletes d’aquest tros de central defensiu, que en alguna ocasió com a professional va exercir de lateral, però n’hi ha una més que curiosa en la qual prenen protagonisme el seu menisc i un suro. Fa nou anys, amb la samarreta de l’Estudiantes de la Plata argentí, als quarts de final de la Champions d’Amèrica del Sud (la Libertadores) en el partit de tornada a casa contra els uruguaians de Defensor Sporting “a la primera meitat vaig fer un mal gest, que em va provocar un fort dolor al genoll i després d’una sèrie de proves se’m va diagnosticar un trencament de menisc”, comenta Cellay a l’emissora de ràdio de l’Argentina Cielo.
LA CONFIANÇA D’ALEJANDRO SABELLA
En aquest punt entra en escena el paper de l’entrenador d’aleshores, Alejandro Sabella, qui per exemple, va perdre la final del Mundial del Brasil del 2014 enfront Alemanya dirigint a l’albiceleste. “Alejandro volia que jugués, no vaig entrenar en tota la setmana i infiltrant-me vaig poder disputar fins a tres enfrontaments”, relata el veterà futbolista, mentre que continua detallant que “de les semifinals davant Nacional [de l’Uruguai] només vaig ser al primer duel, perquè com a visitant la infiltració no va donar els seus fruits, ja que sentia dolor i a les dues finals sí que vaig competir amb el menisc trencat, estant en aquesta situació un mes”.
Tenint en compte aquests problemes, l’Estudiantes va incorporar com a cedit Rolando Schiavi i abans de sortir del vestidor per afrontar el matx que obria les semis, el tècnic va dirigir-se al Samurái Cellay per comentar-li que jugaria de lateral. En finalitzar la xerrada tècnica va citar Aguirre Suárez, ja que “fa molts anys va encarar una final amb el genoll trencat i per no evidenciar que s’estava morint de dolor va estar els 90 minuts mastegant un suro”. I de sobte Sabella “se’m va apropar, en va treure un i tot donant-me’l em va dir que tant de bo m’anés [tan bé] com a Aguirre Suárez”. Una anècdota de les que es recorden per a la història de l’esport rei i sobre la qual Christian Cellay rememora que “no m’ho creia i tampoc entenia res”. Ara bé, no se’l va posar a la boca, sinó al costat d’una de les canyelleres enganxat amb una cinta i “vaig jugar els tres xocs amb el suro i un cop al vestidor amb els companys celebrant el trofeu [van guanyar el Cruzeiro] els vaig ensenyar el secret i l’entrenador preguntant-me que si estava boig. No sé per quina raó vaig sentir que l’havia de dur amb mi”. Encara el conserva.
A GUST A ANDORRA
Els locutors del seu país natal no van dubtar a preguntar-li en relació amb la seva actualitat futbolística a Andorra i el futur que es planteja en aquest sentit: “em trobo fantàsticament bé, tot i que és obvi que no és el millor moment de la meva carrera com entre els anys 2009 i el 2010, que van suposar els més bons. No obstant això, em sento genial i estic còmode al Principat”. Cellay, de manera lògica, assegura un pèl nostàlgic que “un sempre té l’esperança de tornar amb la intenció de retirar-se al club, on un es va notar més a gust. Veurem”.