Reportatge
Adeu a un històric
Mor als 75 anys Manolo Buján, l’entrenador amb què l’FC Andorra va guanyar la Copa Catalunya el curs 1993-1994, l’únic títol a les vitrines del club tricolor. Els qui el coneixien destaquen que era una persona molt propera i donava molta importància a l’aspecte humà.
Adeu a un històric
Manolo Buján, un històric del futbol català i espanyol, va morir dilluns als 75 anys d’edat. Ahir els seus familiars i amics li van donar un últim adeu en l’enterrament que va tenir lloc a Lleida, on va deixar més petjada d’entre tots els clubs en què va passar, que van ser uns quants, i en tots ells sempre es va fer estimar. Va néixer a localitat gallega de Monforte de Lemos i va tenir una llarga trajectòria com a jugador, militant a equips com el Reial Madrid o el CD Amparo, però va passar gran part de la seva carrera a Catalunya, on va jugar al Sabadell i a la Unió Esportiva Lleida, conjunt en què es va passar 10 temporades. Ja en el seu darrer any va passar a ser entrenador del propi equip lleidatà i va encetar una llarga etapa a les banquetes Va dirigir diversos equips, com ara el Fraga, el Binéfar o el Barbastre, i a l’FC Andorra es va fer valer en les dues etapes que hi va ser entre els anys 80 i 90 que van sumar un total de quatre temporades al capdavant del conjunt tricolor.
La fita que el farà ser recordat sempre al club amb més antiguitat del país va arribar el curs 1993/1994, en què va portar l’entitat andorrana a sumar el seu únic títol fins ara: la Copa Catalunya. A més, aquella victòria va ser de molt mèrit perquè els rivals que van haver de superar per guanyar-lo no eren uns qualssevol. A la semifinal van vèncer l’FC Barcelona i posteriorment a la final es van imposar a l’Espanyol en la tanda de penals. Aleshores l’FC Andorra estava jugant a la segona divisió espanyola B i era l’època daurada d’un club que no va ser capaç d’arribar a cap final més del trofeu català.
Exjugadors d’aquella plantilla que va portar l’únic títol a les vitrines del club el recorden com una persona molt propera i amb un valor humà immillorable, que destacaven per sobre de qualsevol virtut tècnica i tàctica com a entrenador. Era un més del grup de jugadors i amb qui després dels entrenaments es podia anar perfectament a sopar o a fer el beure. “Com a persona era excel·lent. Jo tenia molt tracte amb ell. Recordo que anàvem a dinar després dels entrenaments o a jugar una partida del joc de la botifarra. Era algú molt campetxano i proper amb els jugadors i amb tothom”, destaca el seu exjugador i ara entrenador de futbol al país, Emiliano González. Jesús Julián Lucendo, també exjugador de l’FC Andorra i ara tècnic de categories inferiors de seleccions andorranes, destaca els mateixos valors en Buján i va més enllà. “Era una persona molt propera als jugadors i donava més importància a la convivència, a la unió de l’equip i tranquil·litat que al treball més tàctic. Prioritzava el tema humà i era un bromista”, exposa Lucendo.
Tant Emiliano com Lucendo han acabat seguint els seus passos, passant del camp a la banqueta i seguint vinculats al món del futbol, i al final han acabat adquirint molts aspectes que tenia el Buján entrenador. “Em va ensenyar moltes coses. Cada entrenador té un repertori i ell ens mostrava molt bé com ens havíem de col·locar i defensar. Sobretot ens deia que gaudíssim perquè al final el futbol no deixa de ser un esport i no val la pena patir per això”, descriu Emiliano.
D’aquella final contra l’Espanyol en van quedar moltes anècdotes al voltant de Buján. Ell havia arribat a l’equip uns mesos abans i en tot moment va donar veu als jugadors. Fins i tot en els moments més tensos de tota una final de la Copa Catalunya. A l’hora de decidir qui llençava els penals, va deixar els propis jugadors escollir els encarregats de fer-ho. “Tenia aquestes coses. Era molt hàbil a treure el millor de nosaltres. Ens va passar la pilota a nosaltres de forma subtil”, explica Lucendo, que hi afegeix que “a mi em tocava el cinquè però no vaig arribar a xutar perquè no va caldre”. L’exjugador de l’Andorra també exposa que “ell veia els partits molt tranquil i era una persona molt esportiva. Donava molta llibertat a les opinions dels jugadors”. Tot i mantenir la tranquil·litat durant el duel, una vegada va acabar “va ser una alegria de collons. Ell s’ho va prendre com sempre era, de catxondeo, i amb riures. Jo el qualifico un 10 com a persona”, conclou Emiliano.