El Llevant agreuja la crisi de l'FC Andorra (0-1)

La fidelitat a l’estil sembla voler matar l’estrella de l’FC Andorra. A finals dels anys 70, un d’aquells grups d’un sol èxit, The Buggles, va amenaçar que el vídeo faria el mateix amb la ràdio i, sortosament, es van equivocar. Es troba a temps l’equip tricolor per maquillar un indiscutible fos a negre, per endreçar un cap desordenat i per tornar a cosir un bloc que s’està esfilagarsant. Set partits sense guanyar, tres derrotes consecutives que aboquen l’Andorra a un carreró sense sortida i, el que sembla més preocupant, des de dins no es desxifra el diagnòstic ni se sap localitzar la zona zero del conflicte. L’equip exhibeix una visible i reconeguda manca de confiança que ha suposat l’abandó de l’encanteri i l’aura que el protegia fins a la victòria davant l’Olot, quan el grup de Gabri era tercer i opositava per fer play-off. La segona derrota consecutiva a Prada de Moles deixa els tricolors a la zona tèbia, amb 3 punts sumats dels darrers 21. Els rivals han perdut el respecte a l’Andorra, li han agafat la matrícula i li miren als ulls amb la seguretat de saber com els poden fer mal. En un partit destinat a l'oblit i que no mereixerà ser rebobinat, va tenir suficient l’Atlètic Llevant de fer una pressió alta a la sortida de pilota tricolor per provocar l’errada, fer un embut pel centre i obligar l’Andorra a encomanar-se a les centrades dels laterals per endur-se el duel. L'equip està descentrat, demana a crits un reset urgent i bona part del primer acte reflectia aquesta sensació. En els pocs trams on va poder sotmetre el filial granota, l’Andorra no sabia com rendibilitzar el seu futbol malgirbat, molta tertúlia amb la pilota però poca expressivitat i on els jugadors il·lustrats en el desequilibri –Musa i Moha Keita– no van aparèixer. La imatge d’Ernest Forgas barallant-se contra molins de vent, frustrat, sense aliats i massa encaparrat a fer escarafalls, va ser la metàfora d’un grup, actualment, impotent i obtús.L’Atlètic Llevant treia el ganivet amb transicions ràpides, amb la velocitat dels seus puntes i la matèria gris d’Arturo, el capità. Al primer capítol, Edgar va estar punt d’aprofitar una pèrdua de Rai però el seu xut es va estavellar al travesser. L’Andorra es mostrava poc harmònic, lluitant contra si mateix i les seves fases de bloqueig en l’articulació del joc. Una centrada per l’esquerra de Toni Herrero i una definició estranya en què s’arrossegava la pilota al terra de Víctor Ruiz va acabar d’estabornir l’equip amb el 0-1 (52’). Gabri va reaccionar amb tres canvis en 9 minuts i va enfocar Riverola, Iker i Casadesús. El 8 tricolor va agafar galons i discurs ofensiu en les darreres escaramusses. Poques cites a l’àrea van protagonizar els andorrans, totes focalitzades en l’empenta final, en la porció de partit on van guanyar els punts. Sense continuïtat, sense fil de passada, s'imposava la jugada sorpresa o una connexió furtiva. Forgas i Fede van flirtejar amb el gol, però no va ser fins al 88’ quan Iker dibuixava una volea que Cárdenas refredava a córner. Va ser quan més a prop va estar el crit de gol, juntament, amb el darrer sospir del partit, un cop de cap de Casadesús que va abaixar el teló per a un Andorra de fogueig.