La primera pedra

La veu de Gabriel Fernàndez, periodista i narrador principal de la retransmissió d’Andorra Televisió, encara ressona, trencada i emocionada, com un alliberament: “I que falla, i que falla, i que falla! Ha fallat Felipe García estem a l’ACB! Ha fallat Felipe García estem a l’ACB!” El 14 d’abril del 1992 el BC Andorra va certificar el primer ascens a l’elit, el primer salt a l’ACB de la seva història després de superar el Càceres al cinquè partit (73-71) amb un guió taquicàrdic, gairebé macabre, però amb final feliç. El Festina Andorra no va saber gestionar amb fredor els darrers sis segons. Tot just després de la cistella terminal i guanyadora de Carles Farfán, Sergi López perdia la pilota al darrer sospir i es veia obligat a fer falta. A Felipe García, del Càceres, li va tremolar fins a la goma del pantaló i va fallar el primer dels dos tirs lliures. Suficient perquè el partit no quedés abocat a la pròrroga i el vell pavelló d’Escaldes, metafòricament, s’ensorrés. I sort que només es va tractar d’una figura retòrica perquè el recinte, que va oferir aquell dia el seu darrer servei, va presentar un ple que desafiava qualsevol llei, amb més de mil persones per sobre de la seva capacitat. “Recordo pensar, mentre narrava, coi com es mou això! Pensava que era normal!” introdueix Fernàndez. “Hi havia gent, fins i tot, asseguda per les escales”, explica divertit l’actual delegat del club, Chechu Bermudo, un dels membres d’aquella plantilla, dirigida per Edu Torres i Pere Pràxedes. Un grup de jugadors que pivotava al voltant de dues llegendes com Josep Maria Margall i Ray Smith, i que tenia el capità Carles Farfán com una de les figures i un dels gregaris de luxe. “Era llavors o mai i, si no ho haguéssim aconseguit ens hauria costat ja molt”, assegura. “Era l’ascens o llançar la pilota al riu”, afegeix d’una manera gràfica Gabriel Fernàndez. Andorra ja era d’ACB.

Intervé Manel Aràjol, llavors vicepresident del Festina Andorra i que poc després va accedir a la presidència: “Va ser un partit amb molta tensió, molta gent al pavelló, amb un overbooking increïble i el final va ser dramàtic.” Tot el play-off final per l’ascens va ser força calent, per la igualtat dels partits, per les resolucions agòniques i, sobretot, per tot el que hi havia en joc. L’alcalde de Càceres va protagonitzar algun episodi i alguna declaració fora de lloc que va tenyir de polèmica els dies previs. Aràjol ho recorda com una anècdota més “pels nervis i per la tensió acumulada” i no acusa “ningú en concret, perquè a nivell de les dues directives potser no es va acabar de gestionar bé”. Farfán incideix que “era una fita impensable llavors i veure el pavelló ple de gent i aconseguir l’ascens a casa va ser molt maco”. Un play-off tan competit donava peu a alliberar moltes tensions i poder gaudir d’una festa i un sopar de celebració posterior que Farfán no esborra. “A més vam començar el play-off perdent a casa, imagina’t! Sort que vam guanyar després a Càceres!”, recorda entre rialles Bermudo. Aràjol reconeix que “molts cops, quan estic mirant un partit a la bombonera, penso en aquell dia i noto que allò va ser l’inici de tot. Amb una porció petita i humil, em sento una mica partícip de tot el que està passant ara”. En el vell pavelló d’Escaldes, aquell dia davant el Càceres, es va plantar la llavor del MoraBanc Andorra actual i així ho subratlla gairebé tothom. “El salt que es va fer fa 28 anys i el que va suposar va ser molt bèstia”, exposa Aràjol. Gabi Fernàndez introdueix un altre pensament molt estès: “És que mai hauríem imaginat que veuríem Barça i Madrid a Andorra.” Aquell ascens va marcar un abans i un després a nivell social per al club, passant de 500 abonats a gairebé 5.000. “Moltíssima gent es va enganxar al bàsquet i el creixement de socis va ser exponencial i increïble”, apunta Aràjol, i es va passar “d’una situació dominable a crear un monstre”, en el bon sentit de la paraula, i que encara perdura”. De fet, per a l’exvicepresident de l’entitat “parlar de bàsquet a Andorra és parlar de cohesió social i tot ve a partir d’aquell partit”.

“Aquell va ser el meu primer ascens ACB”, recorda Bermudo. “Va ser molt especial perquè veníem de temporades molt dures a Primera B, quedant-nos a les portes i, per fi, es va aconseguir.” “L’alegria i la joia al final del partit va ser inoblidable i quelcom que no s’havia viscut mai al Principat. Una bogeria col·lectiva”, afirma Aràjol. “Mai he tornat a veure al país una celebració i una manifestació d’eufòria pels carrers com la d’aquell dia, equiparable a un títol del Barça”, reconeix Gabriel Fernàndez. “Cotxes tocant els clàxons, amb les finestres baixades i ballant amb la música a tota pastilla”, remarca. El projecte va estar edificat per assolir l’ascens i el club ho va facturar amb la darrera bola de la partida. “La il·lusió d’aquella primera vegada fa que tingués un gust diferent”, clou Fernàndez.